Motius folklòrics (I): L’or de les fades (I)

En els contes on hi apareixen fades hi ha un motiu que sempre m’ha fascinat. Un humà va a la terra subterrània de les fades per ajudar-les. En agraïment li regalen or màgic, més brillant i valuós que qualsevol or dels humans, però quan torna al món material trenca un tabú i l’or de les fades es converteix en carbó o serradures. Catalogat amb el número F342.1, el motiu el podem trobar en centenars de contes folklòrics europeus.

Però què pot significar, si significa alguna cosa? Quins paral·lels trobem en costums populars i pràctiques religioses? I quines variacions podem trobar del motiu? En aquesta entrada explorarem aquestes preguntes, oferint comparatives i hipòtesis obertes, amb contes de Catalunya i d’arreu d’Europa. Ens endinsarem per les coves del folklore cap al món d’allà sota, la terra de perills i meravelles, on habiten les fades. Potser tornem amb una mica del seu or.

Índex de la primera part

1. 1. 1. 1. 1. 1. Versions de l’or de les fades
               2. La versió catalana
               3. Dues versions de la minoria sueca a Finlàndia
               4. Tres versions irlandeses
               5. Una versió literària de Bohèmia, República Txeca

Índex de la segona part

1. 1. 1. 1. 1. 1. Contes propers: el robatori del llençol i la joia del serpent
               2. Contes propers: la Dona d’aigua i la roba de la bruixa
               3. Tipologia 503: Els regals de la Gent petita
               4. Nivells de significat i funcions dramàtiques del motiu
               5. L’or dels ancestres i els esperits de la terra
               6. Bibliografia comentada

Enllaç per anar a la segona part. (Contingut només per a mecenes)

Versions de l’or de les fades

Per veure les diferències i atributs del motiu recolliré versions de quatre cultures diferents: Catalunya, la minoria sueca de Finlàndia, Bohèmia a la República Txeca i Irlanda. Però abans cal diferenciar entre contes que contenen materials folklòrics, amb més o menys elaboració literària, per una banda, i per l’altra breus narracions orals, normalment associades a un indret local conegut per l’informant que transmet la narració al folklorista, a vegades protagonitzada per algú real del poble, amb nom i cognoms, que per qualsevol motiu —riquesa o pobresa sobtada— va destacar.

El motiu F342.1 és més habitual en aquestes últimes narracions, amb una estructura narrativa gairebé absent, anecdòtica. Això fa que la seva recerca sigui complexa, perquè en la majoria de casos no s’han publicat en llibres generalistes, quedant preservades en assajos etnològics en els idiomes o dialectes de cada cultura. Tanmateix, són aquestes darreres versions les més interessants, perquè conserven sense adulterar els diferents nivells de significat del motiu. La majoria de les versions que he seleccionat són breus, directament extretes dels informants, i quan no sigui així ho especificaré.

La versió catalana

La versió catalana ens servirà per veure la seva estructura narrativa més clàssica, que podem trobar a França, Itàlia i altres països de l’Europa occidental i central. Essent escassa o inexistent a l’est del continent.

El farmacèutic, arqueòleg i historiador banyolí Pere Alsius i Torrent (1839-1915), va recollir allò que el poble deia sobre les encantades[1] de les Estunes de Porqueres. Màgica i tel·lúrica formació geològica a prop de l’estany de Banyoles, les Estunes estan formades per coves i profunds corredors entre la roca de travertí, excavats per les aigües durant mil·lennis, acompanyats de grossos arbres centenaris. És un indret «de conte», molt adient perquè la memòria popular hi vegi una porta a la terra de les fades.

Alsius, poc després de publicar sobre l’estany dos articles a La Renaixensa, el 1871, i un assaig el 1872, va enviar-li la referència de les fades de les Estunes al folklorista Francesc Maspons i Labrós (1840-1901), amb qui s’intercanviava correspondència. Sabent que estava interessat en aquesta mena de narracions i amb l’habitual por d’aquella època vers aquests temes, vistos de manera pejorativa i poc seriosa. Maspons la publicà el 1876 a Tradicions del Vallès.[2] Alsius mateix la publicarà el 1885 a la Revista de Gerona, publicació que neix d’una xerrada que va fer poc abans a Banyoles. Però aquest text no conté una estructura dramàtica, és una fascinant nota descriptiva que situa a les Estunes l’entrada a la terra de les fades. En nits assenyalades se les pot sentir ballar, tocar música i fent banquets, però no veure. I protegeixen l’entrada amb una xarxa filada amb llum màgica que sembla or. Podeu llegir tots els testimonis inicials de les encantades de les Estunes en aquesta entrada per separat.

No serà fins al 1922, quan el sacerdot banyolí Lluís Gonçaga Constans i Serrats (1901-1955) hi afegirà, a la nota d’Alsius, el conte amb el motiu F342.1. Ho escriu així:

«Un dia, un dels Encantats donà a sargir sa túnica a una dona, que rentava vora l’estany. La pobre dona passà en blanc aquella nit i bentost tingué arranjat l’urdit de la túnica, quan clarexava, es presentà a les balmes de Les Estunes amb l’esperança de cobrar esplèndidament. L’Encantat agraï el favor i en pagament del seu treball li entregá una arqueta d’aram tancada, comanant-li no la obrís fins haver passat la llinda de sa casa. La dona s’acomiadà seguint camí avall vers la vila, llunya un tirat de pedra, peró a cada pas la tentava la curiositat. ¿Qué hi hauria, que no hi hauria? ¿Qué tencaria aquella arqueta? ¿uns penjants d’or? ¿un collar de pedres precioses? ¿un pilot d’unçes? Ja no pogué més, avans d’entrar a la vila caigué en la temptasió. Poc a poc obrí l’arqueta, peró ¡oh disort!, no vegé rés més que dugues ambostes de paniç. Un sanglot li nuá la gorja mentres l’arqueta d’aram li lliscava de ses mans tremoloses… Més com servés una engruna d’esperança, recullí l’arqueta buida i entrá a casa llur, obrint-la altra volta encar que amb temença d’un desengany. ¡Oh sort funesta! Els únics grans de paniç que restaran agafats als recons de l’arqueta, eran grans d’or fi, que lluia a sos ulls fant-li l’aleta… Portada de l’enveja corregué, com un llamp, a l’indret del camí on havia buidat el paniç, més ja era tard… Els ocells se l’havien cruspit. —¡Oidá! —exclamà gemegant la dona— oidá hagués complert la comanda de l’Encantat!»[3]

Aquesta llegenda és un exemple clar del motiu F342.1, però és dubtós que Constans el recollís de la tradició oral de les Estunes. Ni Jacint Verdaguer, ni els altres autors i historiadors que la tractaren basant-se en les informacions d’Alsius, parlen de l’or de les fades. Si el farmacèutic banyolí l’hagués conegut, l’hauria inclòs en la carta a Maspons. És més probable que sigui una elaboració literària de Constans, qui coneixeria el motiu de la tradició oral d’altres indrets catalans. Ell mateix ho diu: «La llegenda comentada no és únicament banyolina, puix segons conten els vells de la Vall de Hostóles, ço mateix passà amb els Encantats de Les Balmes de La Torra i amb els de Les Coves de Ribes, com asseguren els muntanyencs.» No podem donar-la per bona de la tradició oral, en ser creada per la imaginació del sacerdot. Això explicaria que a la història de Constans li faltin fragments que habitualment es troben associats al motiu, com veurem a continuació. Però ens ha servit com a exemple clàssic del tema.

Dues versions de la minoria sueca a Finlàndia

Els següents testimonis breus van ser recollits a finals del segle XIX, a les regions del sud de Finlàndia habitades per la minoria sueca.[4] L’interès de la primera rau en el fet que es remet a les creences animistes sueques. El testimoni empra la paraula rådande. Això ens parla del concepte rå[5]. Un rå és un esperit que habita i guarda un indret, un objecte, una planta o un animal. En aquest sistema de creences universal, l’animisme, compartit pels sami i moltes altres cultures primitives —també les mediterrànies—, es pensava que tot estava habitat per un esperit o que existien esperits que tenien el domini sobre indrets i esferes de l’existència. En la cultura sueca, entre d’altres, hi havia rahulder, esperits dels boscos i les regions de sota terra,[6] o rasjörå, de l’aigua dolça. Rådande són esperits dels arbres. Tots ells troben els seus equivalents arreu del món.

Vegem-ne el primer exemple, recollit el 1896 a Mörskom:[7]

Hi havia una pagesa que va fer de llevadora per a les rådande. I, per pagar-li, van donar-li una camisa que mai s’embrutava, ni s’esquinçava. Va portar-la durant set anys. I sempre anava amb ella a tot arreu, ben neta i suau. Quan va fer set anys justos, la pagesa pensà: «Que més puc fer, per conservar-la?» I així va dir com l’havia aconseguit. Va ser dir-ho, que la camisa es tornà bruta i va caure a pedaços. Mai més va poder vestir-la.»[8]

Aquí, malgrat no ser or sinó una camisa [motiu F343.5.1], segueix sent una variació funcional de F342.1. Un altre detall important és l’acció de fer de llevadora per les fades, vinculat al llinatge i el destí de la descendència, els esperits tutelars. També podem trobar-hi el temps simbòlic d’un cicle complet, set anys, i el trencament del tabú [F348.0.1]. Allò que no es pot dir és la naturalesa sobrenatural de l’or, perquè desfà l’encanteri en fer-lo present en el món material. L’or o objecte màgic que donen les fades no pertany a aquest món, n’és una interferència. Denunciar la seva naturalesa és fer-lo corpori i, per tant, corruptible com la camisa.

En la següent versió, recollida el 1896 al llogarret de Rejpelt, hi ha apareix un tema molt habitual en els viatges a la terra de les fades: «el món doble», un espai oníric o espiritual on tot és el mateix que en el «món real» però lleugerament diferent. És aquell indret liminar entre mons que l’antropòleg alemany Hans Peter Duerr anomenà «el temps de somnis»[9] o espai salvatge.

«Una vegada, una serventa[10] d’una granja es quedà sola el diumenge, quan el seu amo i tota la seva família van anar a l’església [a un bateig]. Aleshores un home va anar a veure-la i li va dir que volia que fes de padrina [del nen]. Ella respongué que no podia anar amb ell, perquè havia de cuinar per a quan tornés la família del seu amo. Ell va fer un crit, ordenant: «Has de venir!» Així que ella va seguir-lo, sempre turó avall. I quan era «allà baix», va ser com si estigués a la sala [de l’església]. Hi havia el sacerdot i la família de la granja, tothom qui se suposava que seria allà [a l’església], excepte ella. I tan aviat com arribà, el sacerdot administrà el bateig. I semblava que estiguessin a un altre lloc, però eren allà.

Quan va arribar el moment de tornar a casa, l’home li donà tres carbons, perquè havia sigut bona i havia fet de padrina. Ella els agafà i, quan tornà a casa, no hi pensà més. Quan tornà l’amo, va dir-li on havia estat i què havia rebut. Ell li demanà que li ensenyés els carbons, però quan els va treure d’on els havia desat en el seu lloc hi havia tres peces d’or. Es va fer tan rica que [deixà de ser serventa i] es feu construir una casa.»[11]

Un tema destacable d’aquest testimoni és que no hi ha fades, sinó un misteriós «home» que la porta «cap avall», possible referència a un esperit tutelar del llinatge —un difunt protector—, amb qui viatja raptada en esperit al temps de somnis, perquè és necessari que el nen tingui una padrina i, en el moment del bateig, pugui entrar dins del nadó. Essent el bateig el moment en el qual el nen traspassa les fronteres entre la vida i la mort, quan li entra «l’esperit». A més a més, l’alta mortalitat infantil feia que, antigament, gairebé no es considerava viu a un nadó fins que era batejat i se li donava un nom. Amb el bateig es pensava que l’ànima del nadó deixava del tot el món dels morts d’on sorgia recomposta i donés un primer pas en la comunitat, fins a la seva acceptació final amb el ritu d’iniciació/matrimoni, quan esdevindrà un adult. La relació entre el doble, els difunts protectors i les fades com a esperits tutelars, es veu especialment en el motiu F312, una fada fa de padrina en el naixement d’un nen. I d’aquest emergeix el famós de la Fada padrina[12] [F311.1], però no hi entrarem aquí, deixaré per altres entrades parlar de les fades i els esperits tutelars i del destí.

Sigui com sigui, el guia en el temps de somnis d’aquest relat no és una fada típica, sinó un possible esperit tutelar —un difunt protector— en el món doble o, com ja he dit, una part de l’ànima del nadó que cerca poder encarnar-se del tot, deixant enrere la mort amb el bateig. De la relació entre les fades i els dobles tampoc en parlaré, és un tema que s’escapa de l’enfocament de l’entrada.

Però citaré un dels acadèmics que més, i amb més encert, ho ha estudiat, el lingüista i historiador francès Claude Lecouteux:

«D’entre tots aquests testimonis [que Lecouteux ha citat], podem extreure un simple i profund pensament: Sols no som res; per a existir, hem de reunir dos principis dins nostre —espiritual i material— i, en fer-ho, reunir-nos amb el nostre Doble. (…) L’altre món [el món on habiten els dobles, les fades] esdevé un reservori d’ànimes, en el sentit del daimon o genius,[13] que cerquen poder encarnar-se [com l’home misteriós, en el nen batejat] o estan obligats a fer-ho, i aquestes són expressions del nostre destí i d’una dimensió sobrenatural, del lligam que ens uneix amb el cosmos, els déus i els morts. Les “ànimes” a la recerca d’un cos poden ser les ànimes dels ancestres, així com hipòstasis o ajudants de les divinitats. Juguen el paper del Doble psíquic, però també, en el cas de les fades, del Doble antropomòrfic. Molt properes, en resum, a l’Àngel guardià cristià.»[14]

Tornant al testimoni fino-suec, en aquesta narració destaca que el motiu està invertit. En lloc de transformar-se en carbó o serradures, com que ella ha mantingut en secret la seva naturalesa —no diu qui li ha donat, ni com ho ha aconseguit—, el carbó es torna or. El motiu invertit amb final feliç, malgrat ser menys comú que l’habitual, també el podem trobar arreu d’Europa. L’or és aquí el regal dels ancestres, l’abundància que neix de sota terra, «d’allà baix» com diu el testimoni. En haver ajudat una ànima a poder encarnar-se, com que és del seu llinatge, la protagonista està rebent el regal dels avantpassats. Aquesta és una primera interpretació que podem fer del motiu: l’or de les fades és l’or dels morts, l’abundància de la terra, el regal dels ancestres i del destí.

N’hi ha molts més testimonis d’aquesta regió. La gran majoria incideixen en tres aspectes: hi ha una dona que es raptada per a fer de llevadora en un part de les fades [F372.1] o de padrina en un bateig [F372.2]; els personatges que se l’enduen en el rapte són, o bé un doble d’un veí, o un familiar mort de l’embarassada, o són anomenats fades-elfs —älvar— o trols. La relació entre les fades, els difunts del llinatge —o els dobles— i els esperits locals són força òbvies i repetides.

A vegades, el «premi» per haver-los ajudat és poder-los veure si són invisibles, o distingir qui és humà i qui és fada, esperit o doble [F235.8.1]. Sovint aquesta capacitat sobrenatural ve acompanyada d’un ull que es torna borni per un cop de les fades, perquè li cau una gota de sang d’elles, perquè menja aliments tabuats o altres raons. Però tampoc entraré en aquest motiu, deixant-lo per una altra entrada.

Tres versions irlandeses

El país on sobreabunda el motiu de l’or de les fades, i el folklore de fades en general, és Irlanda. La particularitat irlandesa és que, les creences en fades i altres esperits locals, després de la Revolució Industrial —i encara abans— van anar desapareixent. Encara a inicis del segle XX es podien trobar cunning folk i fairy doctors,[15] que guarien dels mals que les fades podien fer a les persones, com el temible elfshot que et podia deixar coix, boig o catatònic. Aquesta particularitat no és exclusiva d’Irlanda, al contrari, també la podem trobar per tota Europa. A Catalunya, sense anar més lluny, fins fa no gaires anys a la Garrotxa, per exemple, encara vivien vells curanderos populars com en Casseca.

Però pel que fa concretament a les fades, es van mantenir molt vives en la memòria irlandesa. El motiu de l’or de les fades el trobem tant en balades, com en anècdotes locals, contes elaborats i en els mites. Tots els testimonis que cito a continuació venen de la Schools Collection, un recull de milers de testimonis directes que es va dur a terme entre 1937 i 1939, arreu dels 32 comtats irlandesos, en anglès i gaèlic. El relat següent va ser recollit al poble de Trim, al nord de Dublín:

«Fa alguns anys vivia als afores de Trim un home, en David Corcoran, amb la seva cunyada [i el seu germà]. Un dia estava bullint unes patates [era pobre] i va sortir per fer llenya. De sobte, va sentir-se desorientat i va ser dut a la Terra de les Fades. Allà les fades li van dir que [quan tornés], veuria un leprechaun assegut a sota d’un arbre i que li preguntés on era el seu or. Quan en David va tornar, entrà a la casa amb el feix de llenya i li preguntà al germà si les patates eren bullides. El seu germà li va respondre que havia desaparegut dos anys i que la seva cunyada ja era morta.

L’endemà, en David va sortir de la casa i allà va veure el leprechaun, assegut a sota d’un arbre. Va anar cap a ell i li va dir que volia l’or de les fades. El leprechaun va dir que mirés allò que hi havia darrere d’ell, però David es negà. Aleshores el leprechaun va marxar, deixant l’or darrere d’ell. L’home va agafar l’or i el té, fins avui dia.»[16]

Aquest exemple està situat en un espai real, amb un home real i en un temps actual. Té motius interessants que trobem en els contes de fades: el rapte de l’esperit quan una persona és abduïda a la Terra de les fades [F320], prèvia desorientació, com si estigués dins d’una «campana d’irrealitat» o enmig d’un trànsit; el pas anormal del temps, a en David li sembla que ha passat un moment, però han passat dos anys [F377].

Un leprechaun, figura avui convertida en pur màrqueting, és un follet maliciós i astut del folklore irlandès. Sempre solitari i vestit de verd, barret i barba pèl-roja, acostuma a anar acompanyat d’una olla d’or que no s’acaba mai. En el relat, David actua dirigit pels ancestres, perquè recuperi allò que és seu: l’or, l’abundància de la terra. El leprechaun, associat a un arbre concret com si fos el seu esperit, intenta enganyar-lo, fent que es giri per desaparèixer o fer-li mal. S’ha apropiat de l’abundància, de l’or dels ancestres i la terra. En David ha d’enfrontar-se a ell i passar la prova de l’engany.

Per altra banda, el testimoni potser té relació amb una realitat molt més mundana: un canvi de fortuna sobtada el poble havia d’explicar-se’l d’alguna manera.[17] Però no li donen simplement, primer ha de vèncer en astúcia a l’esperit de l’arbre. Passada la prova de la terra, en David és digne de rebre’n el tresor. Per tant, estem parlant de dos nivells de lectura possibles, el quotidià i el mític.

Continuant amb un altre exemple que vincula l’or i els ancestres, sovint està amagat en túmuls i indrets funeraris:

«A unes sis milles d’Ardara hi ha dos poblets, Maghera i Leckonnel. Davant d’ells, endins de la mar, hi ha una petita illa, anomenada Oilean Maghera. Es diu que allí hi ha una olla d’or, a sota d’un túmul de pedres. La gent del lloc no la toca, perquè diu que una bruixa el guarda i que va ser deixada allà pels danesos.»[18]

Les funcions mítiques que per als habitants de la península Ibèrica fan «els moros», amb els seus «castell dels moros» o «el temps dels moros», indicant orígens que es perden en el temps i que ningú sap ben bé on es troben, a Irlanda ho fan els «danesos», els vikings. Les mateixes llegendes de tresors guardats per l’esperit d’un mític «Rei Moro», a Irlanda a vegades pot estar vinculat als vikings, que en temps medievals van conquerir l’illa. En tot cas, la relació amb llocs de difunts, com túmuls o velles ruïnes, és constant. En aquest és un indret doblement liminar, per la seva condició d’illa i de lloc funerari, novament guardat per un esperit, anomenat «bruixa». Evidentment, no està parlant d’una bruixa, de la mateixa manera que abans no parla d’un leprechaun. Està fent referència a un esperit guardià perillós. En altres testimonis, per tota Europa, aquesta funció de guardià del tresor la pot fer un serpent, un drac o un gegant.

Acabaré el recull d’històries irlandeses amb una història que ens torna a parlar del temps de somnis i d’un lloc liminar, una porta que se sosté sola en un turó, Doran’s Hill.

«Hi havia una noieta que vivia a Clondoogan. Va somiar que si anava a la porta que hi ha al final de Doran’s Hill a les tres de la matinada, trobaria diners en el marc. Va somiar això moltes nits seguides fins que va decidir anar-hi. L’endemà va anar a la porta i va trobar-hi dos penics al damunt del marc. Quan marxava, un home petit se li apropà, dient-li que hi trobaria el doble de diners cada vegada, si no ho explicava a ningú. L’endemà va tornar a la mateixa hora i va trobar-hi quatre penics.

Cada vegada doblava el tresor que hi trobava. Va guardar el secret durant molt de temps, però finalment li va dir a la mare. El matí següent no va trobar res a la porta. I l’homenet va dir-li que no tornaria a trobar-hi diners, perquè no havia guardat el secret.»[19]

El centre d’aquesta narració és el tabú que no es pot trencar i ens convida a reflexionar sobre altres aspectes d’aquest misteriós or. El temps és liminar, el centre de la nit, les tres de la matinada. Així com la porta que se sosté enmig d’un turó, entrada a la Terra de les Fades per on pot sorgir allò que no pertany a aquest món material, l’or màgic. L’homenet és una fada, un membre del «Poble petit», que és una altra manera de fer referència als avantpassats o als esperits locals.

Hi ha centenars de relats i mites que parlen de com els dominis subterranis —l’Inframón— estan revestits d’alguna cosa que brilla com l’or. Hi ha una llum molt potent. No és or, el mineral, però quan el protagonista ho explica ho fa amb allò que s’hi assembla més. És com els cabells daurats de les fades, la xarxa que filen, les seves camises i estovalles. El segrestat, la persona que baixa a les regions subterrànies o puja a les celestials, a vegades veu un món massa brillant, que fins i tot pot fer mal. Però aquest «or» s’escapa a la narrativa dels contes que he tractat fins ara, el reservo per a quan parli de la tipologia 480 i els mites religiosos dels déus i deesses subterranis.

Una versió literària de Bohèmia, República Txeca

Acabaré el recull amb un conte, escrit per una de les escriptores txeques més importants del segle XIX, Bozena Nemcová (1820-1862). Nemcová escrivia entre el moviment realista i les idees romàntiques i nacionalistes. Seguint el seu ideari, va publicar diversos volums amb contes i llegendes del seu país, que encara avui es consideren de gran importància. Ella mateixa va dir que ho feia seguint els records que tenia dels contes orals que havia escoltat durant la seva infantesa, com ho van fer altres autores de la seva època, com Maria de Bell-lloc (Maria del Pilar Maspons i Labrós, 1841-1907) o Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber, 1796-1877).

Nemcová va créixer a prop del castell de Ratiborice, en una regió boscosa al nord de Bohèmia. Allà la seva àvia, probablement adoptiva,[20] jugà un gran paper en la seva educació i en la transmissió dels contes populars. Hem de tenir en compte que, si bé és un conte literari, té motius i fragments que sí que pertanyen a la tradició oral. Si voleu llegir el conte sencer, una narració extraordinària de gran bellesa, podeu fer-ho seguint aquest enllaç. Nemcová la titulà La donzella dels boscos.

Resumint-lo, la narració ens presenta a una nena pobra, Betushka, que cada matí porta a pasturar dues cabretes a un bosc de bedolls. Allà fila el lli que la seva mare li encarrega, però també li agrada cantar i ballar pel bosc, tant que s’oblida de la feina que ha de fer. Això atrau una Dama del Migdia, esperit del folklore eslau que sempre s’apareix en l’hora liminar quan el sol està més alt, just al bell mig del matí. Les Dames del Migdia en general són malignes, sobretot amb els homes, però també poden ser beneficioses amb les nenes i les noies joves.

La Dama balla amb Betushka i li fa oblidar que ha de filar per la mare. Això és un motiu habitual en els contes de fades, que podem trobar per tota Europa, on ballen i ballen [F261], sobretot amb homes, a voltes fins que moren, altres vegades guanyant-se la seva gratitud, com el geperut de la tipologia 503. Aquí la Dama es comporta amable amb la pastoreta i l’ajuda, primer teixint un filat màgic i després donant-li unes fulles de bedoll. El bedoll és un arbre eminentment sagrat, especialment entre els eslaus, que d’ençà de temps animistes, i encara avui entre les cultures siberianes, és reverenciat. La Dama li diu a Betushka que no pot mirar les fulles fins que arribi a casa. Ella ho fa, llençant algunes pel camí. Però, les que conserva, després es tornen en or meravellós.

Hi ha altres motius en el conte que Nemcová encaixa amb gran habilitat, com la tradició que diu que les fades filen, tema vinculat als esperits tutelars i del destí, com les Nornes o les Parques; la relació d’un esperit de la terra amb uns arbres o un espai concret, en aquest cas el bosc de bedolls on habita la Dama; i altres.

El conte txec ens permet observar la diferència que existeix entre un conte literari i les narracions de caràcter oral, que ja hem vist. Si més no, els contes es poden fer millor, respectant els materials originals com fa l’escriptora txeca. O pitjor, escapçant-los, manipulant-los o no entenent què s’està explicant i quins nivells de subtext hi ha al darrere d’ells, buidant-los de sentit i deixant-los en mans del màrqueting literari, com es fa habitualment en els nostres temps.

Si voleu llegir la segona part podeu fer-ho amb aquest enllaç. (Contingut només per a mecenes)

 

Notes

[1] Fada és un mot importat per la literatura i el cinema, a Catalunya es coneixien principalment com a encantades o dones d’aigua, però també amb altres mots. Com a França i altres regions europees, és molt comú que les fades siguin d’ambdós sexes.

[2] Maspons i Labrós, Francesc, Tradicions del Vallés, Estampa de “La Renaixensa”, Barcelona, 1876, p.85-87

[3] Constans, Lluís G, Diario de Gerona de avisos y noticias, “Els encantats de les Estunes”, 26 de novembre de 1922, p.3-4

[4] Encara avui, per tota la costa sud i sud-oest de Finlàndia podem trobar parlants del dialecte suec de Finlàndia. Els suecs habitaren el país veí d’ençà de l’edat mitjana, però avui estan patint un fort retrocés de l’idioma, com totes les cultures minoritàries europees.

[5] Pronunciat «roa», amb l’última a neutralitzada.

[6] Aquí podem fer notar la coincidència lèxica amb un altre esperit indoeuropeu, Hulda. Protagonista de diferents tradicions al centre d’Europa i de contes com el recollit pels Grimm, la Mare Holda.

[7] Myrskylä, en finès.

[8] Wessman, V.E.V., Finlands Svenska Folkdiktning, II. Sägner III. Mytiska sägner, Helsingfors, Mercators Tryckeri Aktiebolag, 1931, p.341

[9] Ho podeu trobar en el seu clàssic imprescindible, Dreamtime: Concerning the Boundary between Wilderness and Civilitzation, de 1978.

[10] En el relat se sobreentén que la serventa és familiar llunyana de la família de la casa.

[11] Ibídem, p.288-289

[12] «Fada madrina» és un barbarisme. En parlo més en detall al capítol de La mort padrina, de Rondalles de difunts.

[13] Daimon i genius són els esperits tutelars grec i romà, respectivament.

[14] Lecouteux, Claude, Witches, werewolves and fairies, Inner Traditions, Rochester, 2003, p.73-74

[15] Bean-feasa en gaèlic. Una de les que va gaudir de més renom va ser Bridget “Biddy” Early (1798-1872), qui va viure a l’oest de l’illa, a County Clare.

[16] [online] https://www.duchas.ie/en/cbes/5008956/4970635/5108791

[17] Testimonis similars de canvi de fortuna sobtada els podem trobar, per exemple, en les llegendes catalanes de minairons, quan es deia que pertanyien a rics ramaders amb noms i cognoms.

[18] https://www.duchas.ie/en/cbes/4428332/4396106/4484093

[19] https://www.duchas.ie/en/cbes/5008932/4967733/5118964

[20] El seu nom real era Barbora Novotná. Com Jacint Verdaguer i tants altres escriptors, en el moment de morir se li van fer grans homenatges i avui gaudeix de gran consideració cultural al seu país. Però en vida no va gaudir d’aquesta sort. Probable filla il·legítima d’una duquessa, va patir una vida difícil i morí en la més absoluta misèria a una edat molt prematura, 41 anys.