Què són les tipologies i els motius folklòrics? (I)

La intenció d’aquestes dues entrades és oferir a un públic general el coneixement d’eines útils per a la narrativa oral: les tipologies i els motius folklòrics. He procurat emprar un estil proper i senzill, sense enrevessats conceptes especialitzats, amb molts exemples il·lustratius i anant a les bases d’una manera que sigui entenedora per a tothom. En especial aquells lectors que no coneixen l’estudi estructural dels contes, però que tinguin curiositat i vulguin aprofundir-hi més enllà de l’anècdota superficial. Si hi esteu familiaritzats, no hi trobareu res que no sapigueu. Si no, espero que siguin la porta d’entrada a l’apassionant món de possibilitats que ens ofereixen els contes de cultures d’arreu del món, un horitzó que no s’acaba mai per molt que t’hi endinsis.

Índex de la primera part

1. 1. 1. 1. 1. 1. Què són les tipologies?
               2. Subgrups i combinacions tipològiques
               3. Què són els motius folklòrics?
               4. Motius, mitemes, alomotius i funcions

Índex de la segona part

1. 1. 1. 1. 1. 1. Variacions culturals i temporals: Rhodopis i Schippeitaro
               2. Les necessitats comunicatives
               3. Interpretació i valors: canvi de significat, mateixa estructura
               4. Valors universals i locals
               5. Anàlisi dels motius de La Ventafocs
               6. Bibliografia comentada

Si voleu llegir la segona part, podeu fer-ho amb aquest enllaç. (Contingut només per a mecenes)

Quan faci referència a classificacions tipològiques i de motius serà seguint els dos manuals de referència internacional: The Types of the International Folktales (2004), volums I al III, de Hans-Jörg Uther, per a les tipologies. I per als motius folklòrics els sis volums del Motif-Index of Folk Literature, d’Stith Thompson (1955-58). Arran d’aquests hi ha índex folklòrics d’arreu del món, com per exemple l’Índex tipològic de la rondalla catalana (2003), de Carme Oriol i Josep M. Pujol.

Què són les tipologies?

Una tipologia és aquell conjunt de motius —l’element narratiu més petit d’un conte de tradició oral— que conformen una estructura narrativa orgànica, distingible en els seus elements interns d’altres tipologies, compartint entre elles més o menys motius. Si ho voleu encara més senzill una tipologia és, com indica el mot, un tipus de conte.

Cadascuna d’aquestes estructures narratives, diferenciades per allò que expliquen, han estat classificades pels folkloristes amb una numeració que segueix criteris laxos de proximitat. En un primer nivell hi ha la classificació per trets generals contigus: totes les tipologies que van de l’1 al 299, són faules protagonitzades per animals; del 300 al 749 hi ha els contes de màgia, on trobem alguns dels més famosos actualment; del 750 al 849, contes religiosos; del 850 al 999, contes realistes. I així moltes altres fins a arribar a més de 2000 tipologies. Avui es tendeix a pensar que tots els contes són contes de màgia —la rondalla o conte de fades—, però aquests només en són una part.

Un exemple que faré servir durant tota l’entrada és el conte de La Ventafocs, numerat 510. La versió clàssica de Charles Perrault (1628-1703), publicada el 1697 a Contes d’un temps passat —també conegut com a Contes de la mare oca—, seria una d’entre milers que s’han recollit per tots els continents, en cultures molt diferents les unes de les altres, separades per segles i fins i tot mil·lennis de distància. I és que La Ventafocs és un dels contes més universals i antics, per això l’he escollit com a exemple. Totes les versions de 510 són contes del tipus de la Ventafocs i comparteixen una estructura narrativa amb motius compartits, malgrat la distància geogràfica i temporal.

No cal explicar el conte de La Ventafocs perquè és prou conegut per tothom. Però si a algú desconeixedor de la narrativa oral li expliques el conte anomenat Hanchi[1], de l’Índia, et dirà que és el mateix que La Ventafocs. Amb diferències que responen a variacions culturals. Per dir-ne només una, l’heroïna de Hanchi en lloc de ser reconeguda per la sabata ho és per la mena de menjar que cuina. Fet que té molt a veure amb la cultura hindú. En l’hinduisme s’és molt conscient de què i quan menjar, i de les conseqüències morals, psicològiques i físiques que té consumir certs aliments d’acord amb les seves qualitats —les gunas—, d’acord amb un equilibri intern —el dosha—. Però malgrat les adaptacions culturals, Hanchi és un conte de la tipologia 510. La seva estructura i la majoria dels seus motius folklòrics responen al mateix tipus narratiu. Explica la mateixa història universal d’una noia que, marcada pel seu destí i amb l’ajuda d’ancestres o esperits màgics, arriba a ser senyora de la terra, passant de la pobresa a la riquesa, de la desesperació a l’esperança.

En un segon nivell de classificació, les tipologies estan enumerades per temes que comparteixen una proximitat narrativa més gran. Així, un grup dins dels contes de màgia —300-749—, és el dels ajudants sobrenaturals —500-559—. Tots els contes que pertanyen al cicle dels ajudants sobrenaturals comparteixen més motius i, a vegades, part de l’estructura interna. Dins dels ajudants sobrenaturals: en 510 tenim la fada —en Perrault— o la mare morta —en Grimm—, que ajuda a la Ventafocs. En 513, Els companys extraordinaris, hi ha un soldat ximple que és ajudat per una sèrie de personatges amb poders sobrehumans. I a 545, El gat ajudant, és un astut felí qui ajuda a la protagonista. I així tot un reguitzell d’ajudants màgics.

A més a més de compartir motius que articulen la seva estructura narrativa també comparteixen nuclis dramàtics, com el pas de la infància a l’edat adulta, l’acceptació plena per part de la comunitat o la conclusió feliç del seu destí. 510 està força propera a la següent numeració, 511, Un ull, dos ulls, tres ulls, tipologies que comparteixen fins i tot part de la seva estructura dramàtica, però amb les suficients variacions per a ser considerades unitats independents l’una de l’altra. Expliquen un tipus de conte diferent, amb coincidències notables. En canvi, 510 i 511 no tenen gairebé res a veure amb la fascinant 934, La mort predestinada, que trobem dintre dels contes realistes —850-999— i del grup de contes del destí —930-949—. De fet, és habitual en l’enorme corpus narratiu de la tradició popular que els contes ofereixin visions oposades, complementàries o amb diferents punts de vista, perquè conté tota l’experiència humana transmesa generació rere generació.

Pel que fa als títols de cadascuna de les numeracions tipològiques, no hi ha un criteri únic per establir-los. N’hi ha alguns que són els contes més representatius i coneguts internacionalment, com s’esdevé amb 510, que porta el títol La Ventafocs i Pell d’ase. Altres vegades són títols que fan referència a contes de cultures no occidentals, fins i tot d’algunes ben petites demogràficament. O no fan referència a cap conte concret, sinó a un motiu o concepte que apareix a la tipologia, com Un ull, dos ulls, tres ulls, que fa referència a tres dels personatges sobrenaturals que apareixen en la tipologia.

Familiaritzar-se amb les tipologies —com a mínim les més importats—, saber en quines cultures es transmetien i entendre aquest concepte d’endreça per proximitat, és el primer pas per començar a veure més enllà d’uns números freds i copsar-ne on rau el seu gran interès. És fàcil perdre’s en l’oceà de la narrativa oral universal, però aquesta classificació ens pot fer servei com si fos un mapa, mostrant-nos quins contes estan connectats amb quins, per quines regions es van escampar i en quina etapa històrica.

El folklorista finès Antti Aarne (1867-1925), a la fotografia, va ser l’iniciador del mètode que estudia estructuralment els contes seguint tipologies, amb un especial interès en la seva distribució històrica i geogràfica. Amb l’expansió del seu índex per part del folklorista americà Stith Thompson (1885-1976) en primer lloc i, més recentment, pel professor alemany Hans-Jörg Uther (1944), es va anar completant l’índex tipològic que avui és conegut entre els especialistes com a ATU (Aarne-Thompson-Uther), de referència internacional. És un treball en evolució, que segueix avui dia i que d’altres completaran.

Subgrups i combinacions tipològiques

Tanmateix, les tipologies més antigues i de més ampla difusió cultural, com ATU 510, tenen tantíssimes variacions que acostumen a gaudir de subgrups dotats d’un caràcter propi, malgrat pertànyer al conjunt general de la tipologia. 510 està dividida al seu torn en 510A, la Ventafocs, i 510B, Pell d’ase. Pell d’ase té coincidències amb La Ventafocs, però també diferències importants. L’estructura narrativa és pràcticament la mateixa, per això són la mateixa tipologia, però part dels motius centrals canvien.

També hi ha combinacions de tipologies. 510A acostuma a estar combinat amb episodis de les tipologies 327A, 403, 480 i altres, totes dins dels contes de màgia. I, en casos minoritaris, d’algunes allunyades com 707 o 923. Les combinacions responen a les fluctuacions de la narrativa popular. És natural que s’esdevinguin perquè quan un emissor explica un conte pot no recordar-lo bé i recombinar-lo amb aquells que sí que recorda i que li semblen propers. El receptor, quan l’expliqui, ho farà amb aquesta nova recombinació com en el joc del telèfon. O potser es recombinen perquè són més adients al context cultural on s’esdevé la transmissió. Les hipòtesis poden ser moltes. La fantasia popular desafia totes les cotilles, responent a les enjogassades vies de la imaginació, a l’acte de crear nous mons.

És útil imaginar el mapa de la classificació tipològica amb la molt clàssica metàfora de l’arbre. Hi ha un tronc comú, la narrativa popular de transmissió oral, amb unes branques principals —les faules, els contes de màgia, els contes religiosos o realistes, etcètera—. D’aquestes en surten altres branques, que serien els grups temàtics. I d’elles en neixen, en forma de tipologia, les branques més abundants. D’algunes d’aquestes en floreixen branquillons, els subgrups. A vegades tenen punts de contacte, trenant-se en branques que fan formes estranyes, les combinacions. La metàfora ens fa veure com l’experiència humana, sigui d’on sigui del món o època, malgrat tenir punts de vista diferents i a vegades oposats, està agermanada.

Què són els motius folklòrics?

Hem vist què són les tipologies i els seus subgrups. I els motius folklòrics? Com he avançat, un motiu és un element narratiu més petit que una tipologia i forma part de la seva estructura dramàtica, normalment seguint un ordre concret. Continuant amb 510, alguns motius que trobem a La Ventafocs són D813, objecte màgic rebut d’una fada, D1050.1, robes fetes amb màgia, E366, un mort dona consell, E631, reencarnació en un arbre que creix al damunt de la tomba, F861.4.3, carruatge fet d’una carabassa, F823.3, sabatilles de cristall o F311.1, la fada padrina[2].

No tots els mateixos motius han d’estar presents en una tipologia. Depenent de la versió del conte alguns poden no ser-hi i altres poden estar intercanviats. Però la tipologia es manté, amb uns motius «clau» que són els pilars de la seva estructura. Aquests motius estructurals, quan són intercanviats, continuen mantenint les mateixes funcions dramàtiques. Per exemple, H36.1, la prova de les sabates, és un motiu pràcticament exclusiu de 510, com ho són F861.4.3 o F823.3. Però, com hem vist amb Hanchi, en el seu lloc trobaríem H383.4, prova de núvia: cuinar el menjar adequat. En una de les abundants versions japoneses, Hanayo no hime —La princesa florida—, en lloc de F311.1 hi trobem una ogressa pròpia del folklore japonès, que ajuda a l’heroïna.[3] De la versió japonesa en parlarem molt més en la segona part.

Els motius folklòrics no acostumen a ser decoratius, sovint van units a una funcionalitat dramàtica. Malgrat que un motiu folklòric pugui ser substituït per un altre, una fada per una ogressa, unes sabates de cristall per un menjar cuinat adequadament, la funció que compleixen en l’estructura del conte ha de ser la mateixa perquè la tipologia no pateixi una variació tan substancial que esdevingui un conte diferent.

Tanmateix, alguns motius són propis d’unes tipologies i, fins i tot, versions concretes d’una tipologia. H36.1, F861.4.3 o F823.3 són motius que sempre trobem en una versió molt particular de 510A, la que deriva de la versió clàssica europea de Giambattista Basile (1583-1632) al Conte de contes, després recollida per Perrault.

Altres motius són més versàtils i els trobem en tipologies diferents, però són habituals en grups temàtics. E366, F311.1 o D813 els podem trobar en tipologies diverses, però serà usual trobar-los en els contes de la mort el primer, i en els contes de màgia i en el grup dels ajudants sobrenaturals, els altres dos.

I n’hi ha que encara són més versàtils, trobant-los en contes de tipologies molt disperses unes de les altres. Com P282, la madrastra, que apareix en tipologies ben diferents, unides per tenir un protagonista infantil. Malgrat això, encara que la tipologia canviï, la funció de P282 —fer d’antagonista— s’acostuma a mantenir. De les funcions també en parlarem més en la segona part.

De motius folklòrics n’hi ha classificats milers. No m’estendré gaire en els criteris de classificació, segueixen una endreça similar a les tipologies. Una primera classificació és temàtica, marcada per una lletra. A són motius mitològics, B, motius animals, C, tabús, D, màgia, E, la mort, entre d’altres. D, per exemple, se subdivideix en motius de transformació —D0-D699—, d’objectes màgics —D800-D1699—, etcètera. Dins de cada grup hi ha altres subgrups i així milers més. Identificant la lletra, el grup i els diferents subgrups numèrics, pots reconèixer la seva funció i a quines tipologies pots trobar-lo més habitualment.

El professor de la universitat de California Berkeley, Alan Dundes (1934-2005), va ser un dels folkloristes més destacats del segle XX. Els seus estudis sovint van estar rodejats de controvèrsia, especialment pel que fa a la relectura i interpretació dels contes, tradicions i altres expressions folklòriques en diferents nivells, com el psicològic, el lingüístic i el social. Va remarcar la idea que el folklore no havia de limitar-se a ser recollit, s’havia de treballar amb ell i divulgar-lo. Donà importància als conceptes de creació lliure i la imaginació en el folklore.

Motius, mitemes, alomotius i funcions

Els motius folklòrics són una eina de la comparativa estructural dels contes que no té una definició clara, delimitada i rígida. Tipologies i motius són un mapa, però un mapa que es va redibuixant cada vegada que el mires i amb el que pots no estar-hi d’acord.

El folklorista americà Stith Thompson (1885-1976), en la seva obra de referència Motif-Index of Folk-Literature, els descriu dient que:

«Per decidir si incloure o no [un motiu], no he tingut cap criteri estricte. Tot allò que serveix a la narrativa tradicional ha estat emprat. Quan el terme motiu s’utilitza és sempre d’una manera laxa, per fer referència a allò que inclou elements de l’estructura narrativa. En general, qualsevol ítem que altres investigadors han anotat en els contes, ha estat acceptat. (…) La majoria d´ítems he trobat que eren destacables pel seu caràcter extraordinari, posseint un caràcter prou xocant per a esdevenir part de la tradició, oral o literària».[4]

Així doncs, Thompson incideix en tres idees nuclears: (1) Els motius han passat a formar part de la tradició, són elements estructurals que podem trobar repetits en contes diferents, s’han transmès al llarg de les generacions. (2) Tenen un caràcter extraordinari. És diferent dormir abans de la batalla contra el drac, que simplement dormir. Això últim no constituiria un motiu, perquè no té una funció dramàtica en l’estructura narrativa, ni està vinculat a una tradició. (3) És un terme paraigües, ampli, sense fronteres estàtiques.

A més a més, motius i tipologies són un material dúctil sotmès a un canvi continu, una convenció acadèmica d’utilitat pràctica. Amb el pas del temps, els especialistes en folklore oral han descartat algunes tipologies, n’han unit d’altres o n’han creat de noves. El mateix amb els motius. I els estudis continuen oberts arreu del món.

Anant un pas més enllà de tipologies i motius, els antropòlegs han emprat termes per referir-se a conceptes propers a aquests, però no iguals. Per citar els més destacats, Vladimir Propp estudià les «funcions», concepte que complementa als motius i les tipologies, estudiant els contes de manera unitària; Pike, als motius hi afegí «alio-[motiu]» i -«[motiu]-etic/-emic»; Püce, estudià les «relacions»; el folklorista americà Alan Dundes, en el seu clàssic The Meaning of Folklore, parlà del «[motiu]-eme» i dels «alomotius» i remarcà el procés humà, artístic i creatiu, dels contes en les comunitats, alliberant-los d’un estructuralisme rígid i fred; finalment, l’antropòleg jueu francès Claude Lévi-Strauss encunyà els «mitemes», fragments narratius similars als motius, associats entre ells. A diferència de Propp, Lévi-Strauss estudia els contes de manera fragmentària, seguint l’escola de l’estructuralisme lingüístic i sociològic.

A Llegendàrium empraré, quan s’escaigui, exclusivament motius i tipologies en totes les entrades.

En una futura publicació parlaré de les funcions de Propp, els mitemes de Lévi-Strauss i els alomotius de Dundes. I també continuarem coneixent la història del folklorisme, amb entrades dedicades a investigadors pioners com el finlandès Antti Aarne (1867-1925) i a eines que els antropòlegs fan servir per a l’estudi dels contes.

Si voleu llegir la segona part, podeu fer-ho amb aquest enllaç. (Contingut només per a mecenes)

Notes

[1] Ramanujan, A.K., A flowering tree and other oral tales from India, University of California Press, 1997, p.74-79

[2] Fada «madrina» és un castellanisme, l’expressió correcta seria fada padrina —per les padrines, les àvies, i els padrins que protegeixen a un infant, siguin homes o dones— o el més modern, «fada protectora», que perd la connotació familiar de la fada, vinculada als ancestres i la mare difunta. En parlo més en detall a Rondalles de difunts, en el conte de La mort padrina.

[3] Irie Mulhern, Chieko, “Analysis of Cinderella Motifs, Italian and Japanese”, Asian Folklore Studies, Vol.44, No 1, 1985, p.2

[4] Thompson, Stith, Motif-Index of Folk Literature, Vol.1, Indiana University Press, 1955, p.19

Vols llegir sencer aquest article i tots els altres? Recolza Llegendàrium a Patreon: