Francesc Maspons, el primer folklorista català

El deute del folklore popular i oral català amb l’obra de Francesc Maspons és enorme. No només va ser el primer a publicar un recull de contes amb una mínima elaboració autoral, també inicià els estudis comparatius i estructurals del folklore, va fer que el folklore narratiu català sortís de les seves fronteres i fos publicat arreu d’Europa, es comunicà amb els primers noms del folklore europeu, va traduir i divulgar contes de desenes de pobles diferents quan aquí ningú ho feia, participà activament en el primer associacionisme cultural —especialment en l’excursionisme— i va demostrar un coneixement impressionant, per l’època, dels contes tradicionals.

Malgrat tot això, que en qualsevol altre país l’hauria elevat a un reconeixement durador i notable, va patir diversos problemes que van fer que, fins avui dia, caigués en el desconeixement general, excepte pels especialistes. Entre d’altres: el seu tarannà —excessivament— modest i discret; la conjuntura cultural del moment en que va escriure, que no entenia, ni valorava gaire el folklore popular més enllà de l’encant i l’anècdota; la situació turbulenta de violència i fragmentació ideològica que patia el país; i una situació d’índole econòmica i personal, que els darrers anys de la seva vida van obligar-lo a apartar-se, desencantat, del folklore.

Aquesta entrada, la primera dedicada a la història del folklorisme, intenta, de manera introductòria, recuperar la seva figura i treball, fonamentals per a qualsevol que vulgui conèixer el folklore català d’arrel popular.

Índex

1. 1. 1. 1. 1. 1. Primera etapa (1862-1871): entre el folklorisme i la notaria
               2. Els precedents a El Rondallaire: el romanticisme i la Renaixença
               3. El primer recull de folklore català: El Rondallaire (1871-1874)
               4. Un recull literari costumista o fidel a la veu del poble?
               5. L’èxit internacional i les dificultats locals
               6. Les altres obres de Maspons (1876-1885)
               7. Bibliografia comentada

Primera etapa (1862-1872): entre el folklorisme i la notaria

Maspons va néixer a Granollers el 1840. Tanmateix, el seu cor estava a la vall del Tenes, on va situar alguna de les llegendes més famoses, com la de la dona d’aigua. La seva família, malgrat que vivia a Barcelona, era originària d’una vella casa pairal de Bigues, on van refugiar-se fugint dels esgarrifosos esclats de violència que patia la capital de Catalunya, com la Crema de Convents de 1835. El seu fill, Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966), una destacada figura política d’inicis del segle XX, va escriure en el pròleg de Jocs de la infància (1928)[1] que va ser per causa del bombardeig de la ciutat, per part del general Espartero. Maspons passaria a la masia llargues temporades i en ella va morir-hi el 1901. Va ser enterrat en el panteó familiar del poble.

El diari La Veu de Catalunya, en la seva edició del vespre, descriu l’enterrament com a una trobada de gent vinguda d’arreu, tant de la vall del Tenes com de pobles i ciutats llunyanes, de classes socials diferents, pagesos i senadors, poetes, sacerdots i obrers:

«Era tan benvolgut don Francisco de Salas Maspons, en aquesta vall, que la nova de sa malaltía causá molta pena á tothom. Y molt més fou el dolor quan s’espandí la trista nova de sa mort (…) L’enterro, que se celebrá dimars, á las deu, fou una gran manifestació de lo molt que s’estimava al difunt, y de simpatia envers la família. Acudiren al casal individus de totas las masías de la vall (…) Acudiren també tots els comparets que’ls ho permeteren las feynas del camp, que foren molts. El seguiment era corprenedor. El cadavre era portat á coll pels comparets de las propietats de la casa Maspons (…) Aixís que anava avansant, sortían de tots indrets las donas de las masías, endoladas, ab mantellinas negres ó blancas, que s’agenollavan al passar el cadavre, y després s’aplegavan al darrera (…) Els que eran de molt lluny se quedaren al dinar de morts que, com es de consuetut, se dona en las masías catalanas.»[2]

Aquesta descripció mostra un tret del tarannà de Maspons, que anirem veient per altres detalls. Era algú que no feia escarafalls a l’hora de parlar amb tothom amb respecte, fos quin fos el seu estatus social o ideologia, malgrat que fos oposada a la seva. Un amic seu, l’advocat Francesc d’Assís Bartrina (1870-1947), en la seva necrològica —que sempre estan idealitzades, però no va errat—, el descriu així:

«Era’l senyor Maspons un de aquells carácters modestos y bons a tot serho, quin cor estava sempre obert als més nobles sentiments. Son talent, ajuntat de la franca cortesia ab que rebia a tothom y la benevolensa que dispensava á totes les opinions, feren algunes voltes que son caràcter aparagués deluit y feble y li donaven en certs moments l’aspecte d’un home sense voluntat. No obstant, ell tenía fermament arrelat en son cor l’amor a la seva terra y particularment a la comarca vallesana, ahont se trova situada la casa payral dels seus majors.»[3]

Maspons va estudiar Dret, estudis que acabà el 1862. A la universitat va fer amistats que perduraren tota la vida, com l’historiador de l’art Francesc Miquel i Badia, l’escriptor i poeta Celestí Barallat o el també folklorista, activista polític i escriptor Francesc Pelagi i Briz, qui es casà amb la seva germana gran, Manuela. D’ençà d’aquest moment no deixà mai la feina de notari. I formà, ben jove, una família nombrosa amb Maria del Pilar Anglasell, a qui sempre demostrà un amor inqüestionable i sincer.

Per què un notari del Vallès, modest i familiar, va sentir un profund vincle amb les tradicions i els contes populars? Què va empentar-lo fins al punt d’esdevenir el pioner més important de Catalunya? Trobem la resposta en una altra necrològica, del butlletí del Centre excursionista de Catalunya —Maspons col·laborà en la seva fundació i hi participà activament fins al final—. L’escriptor i agrònom Jaume Maspons i Camarasa[4] ens diu com era d’important la terra per a ell:

«L’excursionisme, en el sentit material de la paraula, l’havia practicat molt el Sr. Maspons, reconeixent tot el territori català, la major part d’ell a peu. Però no com alguns, pel gust de caminar. [I cita la veu del mateix Maspons] “Es precís, quan s’excursioneja, no deixar anar els ulls indiferents per la comarca que’s recorre: cal penetrar-hi ab els ulls de l’ànima, que cada terra porta son modo d’esser especial y caracteristich, y may tota atenció és sobrera.”»[5]

Era, per tant, un vincle tel·lúric, sentimental i espiritual, d’inclinació romàntica, allò que articulava la relació de Maspons amb la terra, la seva gent i la cultura popular.

Durant el període revolucionari català del segle XIX —1866-1872—, Maspons s’estrena publicant investigacions històriques i folklòriques a Lo Gay Saber, diari dirigit pel seu cunyat. Entre d’altres, va escriure sobre les justes de la confraria medieval de Sant Jordi, dels fets del Corpus de Sang i publicà quatre llargs articles sobre les bruixes a Catalunya, que també eren pioners.

A més a més d’aquests primers treballs, que feia en paral·lel a la seva feina com a notari, traduïa per afició rondalles i tradicions de l’estranger, que després va reunir en un volum dedicat a la seva dona. Posteriorment, no deixà mai de traduir contes, costums i creences d’arreu, publicades principalment a Lo Gay Saber i en obres disperses que no s’han reunit o reeditat mai. En els seus treballs en cita o tradueix de noruegues, russes, fineses, italianes, jueves, franceses, escoceses i moltes més, que llegiria a través de traduccions franceses, la llengua de comunicació i de cultura de l’època.

Per altra banda, va gaudir d’una vida molt activa en el naixent associacionisme català, fundant o participant en activitats i grups de cultura popular i catalanisme, com el Centre Català o el ja citat Centre excursionista. Però la seva activitat política, a diferència del seu germà bessó, Marià —a qui s’estimava molt—, o del seu cunyat, Francesc Pelagi, va ser discreta malgrat que sempre va mantenir un ideal patriòtic ferm. Potser arrossegant un trauma per la violència viscuda durant la infància, quan la família va haver-se de refugiar a Bigues. Potser, també, com deia Bartrina, per tenir un caràcter bondadós, gens procliu als enfrontaments.

Aquest brou idealista, de les associacions culturals, l’excursionisme i la Renaixença, reforçà la seva passió per una Catalunya rural i tradicional que, seguint un procés urbà-industrial arreu d’Europa, estava desapareixent a gran velocitat. Com molts altres folkloristes de l’època, tenia la sensació que calia afanyar-se per preservar tot allò que desapareixia amb la mort de cada avi i la pèrdua de la seva memòria.

Ho veiem en el pròleg de El Rondallaire, 1871, quan explica les seves intencions amb la modèstia que el caracteritzava:

«Podria haver-les arreglades un xic, mes no haurien tingut llavores són caràcter propi, que és lo que més me plavia servar; ademés no só prou per fer-ho, pus com diuen molt bé Asbjornsen i Moe[6] en són pròleg de Norske Folkeeventyr, seria precís que tingués coneixement profundo del poble, de ses costums, de sa manera d’ésser i de pensar i en una paraula de sa vida íntima. Jo sols m’he proposat conservar, en lo que fos possible, los cuentos populars nostres tal com se conten i diuen, ja que amb la facilitat de comunicacions, amb lo mes comunes que són entre uns territoris i altres, i amb la mudança de costums i de creències, que és d’allí a on neixen, se van los mateixos perdent. Algú amb més estudi i coneixença ne podrà publicar altres potser més acabats i rodons, mes jo hauré complert ma part l’objecte que em proposava, de donar a conèixer, en quant me fos possible, una part de la literatura popular. Tant de bo que de sa lectura i de l’estudi de les altres que es publiquin, amb la bona coneixença del poble que donguessin, ne nasqués una nova literatura popular, ja que l’una cria l’altra.»[7]

Els precedents a El Rondallaire: el romanticisme i la Renaixença

El Rondallaire (1871-74) és la primera publicació en català amb una clara voluntat de recuperar, sense modificacions d’autor, els contes de la tradició oral i popular. Per entendre el punt històric de la seva publicació hem de fer una passa enrere i veure els seus precedents, anteriors o coetanis a la Renaixença i sovint en espanyol. La majoria eren publicacions que, malgrat no estar recollides fidelment de testimonis, contenen motius i materials folklòrics dins d’una elaboració literària i poètica.

El romàntic Víctor Balaguer (1824-1901) va incloure el folklore en poemes, novel·les, contes i obres de teatre. Tanmateix, el més proper a un «recull folklòric» de Balaguer són llibres com Cuentos de mi tierra (1864-65). O les guies de viatge, com la Guia de Barcelona a Granollers por el ferro-carril (1857), on hi trobem llegendes com la d’Hug de Montcada, o la Guia de Barcelona a Tarrassa (1857), amb contes com el del drac de Sant Llorenç del Munt. Malgrat que les llegendes de Balaguer estan força reescrites i no tenen gaire valor etnològic, van influir molt a posteriors folkloristes i, de retruc, a la mateixa cultura popular, que les adoptà com a veritables.

També és destacable el poeta Pau Piferrer (1818-1848), qui publicà llegendes catalanes en espanyol amb estètica medieval idealitzada, seguint la tradició romàntica, com El castillo de Monsolíu, El ermitaño de Montserrat o Cap d’Estopa. Amb el dibuixant Francesc Xavier Parcerisa va recollir llegendes catalanes en alguns dels volums de Recuerdos y bellezas de España (1839-1865), culminats per l’intel·lectual i polític Francesc Pi i Margall, per causa de la mort de Piferrer amb trenta anys.

Als romàntics caldria afegir-hi Jacint Verdaguer (1845-1902), qui sempre va sentir una estima íntima vers el folklore, com en el poema del gegant Farell (1885), que és una metàfora política, a La Llegenda de Montserrat amb la de Fra Garí (1880), en el primerenc poema del Follet, publicat a Jovenívoles, en l’èpica de L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), i molts altres. En vida, ja de ben jove, va anar recollint testimonis folklòrics i, malgrat que sempre va tenir present publicar un rondallari, no va preparar-lo fins poc abans de la seva mort, el 1902. Es publicà pòstumament, el 1905.

Aquesta reescriptura de materials folklòrics era comú a l’Europa romàntica, amb escriptors com l’escocès Walter Scott (1771-1832), l’occità Frederic Mistral (1830-1914) o el rus Alexander Puixkin (1799-1837). En espanyol cultivaren el gènere Fernán Caballero (Cecília  Böhl de Faber, 1796-1877), Antonio de Trueba (1819-1889), Juan Valera (1824-1905) i Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870). Aquest darrer situà dues llegendes a Catalunya, Creed en Dios (1862) i La Cruz del Diablo (1861). S’ha interpretat que a La Cruz del Diablo Bécquer fa referència al castell de Sant Martí dels Castells i la presó de Bellver de Cerdanya. Suposadament, és un tema controvertit, va viure una temporada a la fonda de Bellver per guarir-se d’una malaltia pulmonar.

Una mica més propers als contes de tradició oral, però encara sent obres literàries, hauríem d’incloure Lo llibre de la infantesa (1866), del mataroní Terenci Thos i Codina (1841-1903), i Cuentos de la abuela (1865), d’en Francesc Miquel i Badia (1840-1899). Ambdós dirigits a l’educació infantil, recullen faules i contes populars, passats per la censura moral. Tant Thos com Miquel reconeixen que estan més propers a Perrault que als Grimm. Més tard publicà la germana de Maspons, Maria del Pilar (1841-1907), sota el pseudònim de Maria de Bell-lloch, amb Llegendas catalanas (1881) o Costums y tradicions del Vallés (1882), també reelaborades literàriament.

La prehistòria del folklorisme català modern ve de la mà de l’erudit vilafranquí, Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), i el poeta mallorquí Marian Aguiló (1825-1897). El primer publicà, el 1853, l’antologia de cançons Observaciones sobre la poesia popular, amb un apèndix titulat Con muestras de romances catalanes inéditos. Però Milà no recull els contes pròpiament dits, només en parla breument a tall de resum. El 1895, en les seves Obras completas, tornà a publicar-los. I, entremig, el 1882, publicà el seu Romancerillo Catalán, novament dedicat a cançons tradicionals.

L’autèntic pioner del folklorisme català va ser Marian Aguiló. Aguiló arribà a Barcelona amb dinou anys, el 1844, per estudiar Dret. Havia recollit a Palma rondalles i cançons, tasca que continuarà a Catalunya durant anys, principalment pels vessants occidentals del Montseny, pels voltants del Puigsagordi i la Plana de Vic. El problema d’Aguiló és que el seu rondallari, malgrat ser conegut per folkloristes com Maspons, no es publicà i quedà relegat a l’obscuritat. No va ser fins al 2008 quan el Rondallari Aguiló es recuperà, amb un excel·lent estudi, notes i anotacions de motius i tipologies per part del professor i filòleg mallorquí Jaume Guiscafré. En molts casos són contes fragmentaris, perquè és una obra inacabada. D’ella i d’Aguiló en parlaré en una entrada pròpia.

Esporàdicament, va haver-hi autors, alguns anònims, que publicaren rondalles o contes amb motius folklòrics, entre d’altres: Josep de Palau (1848-1913), qui el 1867 guanyà el Clavell d’Or i d’Argent dels Jocs Florals amb un conte dedicat al motiu de la sabata de La Ventafocs; Josep Cornet, qui publicà una versió del conte Els tres desitjos, al setmanari humorístic La Barretina, el 1868, recollit d’un ancià del Pallars; o el mateix Francesc Pelagi, amb una versió dels Tres germans a Lo Gay Saber, el 1868.

Tots són treballs escassos, amb més o menys elaboració literària, que ens mostren l’interès incipient que gaudia el folklore entre els autors de la Renaixença.

El primer recull de folklore català: El Rondallaire (1871-1874)

D’entre totes aquestes personalitats, les que més influïren i ajudaren a Maspons en la seva tasca van ser Milà i sobretot el seu cunyat, Francesc Pelagi —a qui dedicà El Rondallaire—, i Marian Aguiló, amb qui tenia una bona amistat. En un dels volums del Calendari Català, antologia anual de poemes, proses i cançons, Pelagi esmenta que Maspons va començar a recollir contes, com a mínim, el 1865, quan tenia vint-i-cinc anys: «Per ùltim segons tenim entés no manca qui, ab lo títol de Lo Rondallaire, está col·leccionant tots los quentos tradicionals y populars de Catalunya. Déu l’ajude en sa patriótica empresa y premie sos afanys com ho mereix, per son amor á las cosas d’esta terra.»[8] No és improbable que el recull l’iniciés un temps abans. El 1866, en el següent número del Calendari, Maspons publicarà la rondalla El cabdell d’or.

Després dels seus primers tantejos folklòrics a Lo Gay Saber, empès pels ideals de recuperació de la llengua i la cultura de la Renaixença, i acompanyat pels ànims dels seus amics, Maspons es decidirà a tirar endavant El Rondallaire. És una obra unitària, però es publicarà en tres parts, la primera el 1871, la segona el 1872 i l’última el 1874, comprenent 26, 27 i 27 rondalles, respectivament. Un número rodó de 80 contes seleccionats per Maspons.

Entre ells hi ha versions catalanes de faules, llegendes i rondalles tan importants pel corpus europeu com Joan de l’ós [tipologia 301, Les tres princeses raptades, amb el motiu B635.1, El fill de l’ós], Les tres taronges de l’amor [408, Les tres taronges], La flor del panical [780, L’os cantaire] i Els tres dons del dimoni [563, La taula, l’ase i el bastó]. O diverses versions —la més reeixida, Blancaflor— de la tipologia 313, La fugida màgica, que es pot remuntar a l’Antiga Grècia amb el Velló d’or. El conjunt forma una antologia completa i vibrant que ens mostra com la cultura oral catalana tenia un caràcter encara ferm, connectat amb la resta de folklores europeus.

Però no només és un recull, també té connotacions d’assaig breu en els seus pròlegs i notes, on Maspons mostra els seus extensos coneixements. Quan publicà El Rondallaire, l’estudi etnològic s’estava desenvolupant i no existia el concepte de tipologia, faltaven dècades perquè irrompés. Però amb l’intercanvi de llibres i correspondència, folkloristes d’arreu del continent començaven a advertir coincidències. Maspons, quan troba contes de cultures que estructuralment pertanyen al mateix tipus, no dubta a fer comparatives, estableix idees, fa propostes innovadores i obre camí. És un inici tímid, rudimentari, però és un inici.

Pel mateix estadi primitiu dels estudis folklòrics, encara no es tenia per costum incloure el nom de l’informant o el lloc on s’havia recollit el conte. Això ho procurarà solucionar més de deu anys després, en les notes dels Contes populars catalans, de 1885:

«Podria haver-hi consignat lo nom de la persona que me’ls va contar, com avui és costum de fer-ho, mes, recollits anys endarrere, quan aquella [costum] encara no era seguida i per lo tant no havent apuntat dits noms, me seria avui difícil posar-los, com no els vaig posar tampoc en los tomos o volums anteriors. Basta dir que molts del present són recollits d’una dona d’Almenar, en la província de Lleida; que altres ho són d’una dona, encara jove, de la part de la dita província, prop de la Seu d’Urgell; i alguns pocs, com Los tres estudiants, en Barcelona.»[9]

El Rondallaire és una selecció personal. No hi són tots els contes que recollí, prioritzant els de màgia. Això també és per causa de la gran influència dels Grimm, figures clau del folklorisme vuitcentista que serviren com a model de tots els folkloristes europeus. A més a més, els contes de Grimm que arribaren als països de llengua llatina no van ser les primeres edicions sense censura, on sovint trobem contes força escabrosos, sinó a través de la traducció francesa de la Kleinen Ausgabe —La «Petita edició», també traduïda com a «Recull per als infants»—, una cinquantena de contes de màgia que els Grimm van seleccionar, pensant en l’educació de la infància. La Petita edició va ser emprada com a model arreu, probablement també per Maspons.

Els contes populars de caràcter realista, satíric i humorístic, que havia deixat fora de El Rondallaire, Maspons els publicà més endavant, a Contes populars catalans o al Calendari Català, el 1873, amb set contes que no firma i deixa com a anònims, detall que ens mostra com no volia que se’l relacionés amb ells. Com diu el professor Josep M. Pujol, se li poden atribuir amb seguretat.[10] També publicà contes d’aquest estil més cru al diari La Llumanera de Nova York, fundat per catalans que vivien als Estats Units.

Tanmateix, hi ha contes de Maspons, tant al Rondallaire com els que publicà després de manera dispersa a Contes, el Calendari o La Llumanera, que contenen abundants notes iròniques i motius folklòrics foscos, amb crims, bruixes, dimonis, la presència de la mort i personatges torts o malvats: El dimoni de les dones, Barba d’or, Maria Rosa, El negre, El fill del Diable, Els dos cirurgians, El traginer, Els dos geperuts, Altafulla, La mort, El sarró d’ànimes i més. Per a un lector actual la majoria poden semblar força innocents, però s’han de llegir en el seu context històric.

Però, això sí, mai publicà contes amb molta violència, sang i crueltat, com els de la tipologia ATU 720, La mare m’ha matat, el pare m’ha menjat —com El Ginebre, publicat pels Grimm—. Per folkloristes posteriors, com Sara Llorens o Pau Bertran —dos dels millors folkloristes que hi ha hagut mai a Catalunya—, sabem que n’hi havia d’aquesta tipologia i d’altres més fosques com 366, L’home de la forca —El fetge del penjat—. Maspons, amb el gran coneixement que tenia del folklore català i europeu, és força probable que se’ls trobés i preferís no publicar-los, per causa de la seva sensibilitat i bonhomia. Aquí també hi entra la seva visió idealitzada de Catalunya, que segueix els ideals romàntics i espirituals europeus en els quals s’educà. Així ho explica Cels Gomis: «Maspons era com aquells enamorats que no troben res que sigui comparable ab la dama dels seus pensaments; y Catalunya era per ell aquesta dama, en la que no hi sabia veure cap defecte y si sols una incomparable munió de perfeccions.»[11]

Un recull literari costumista o fidel a la veu del poble?

Així doncs, la primera intervenció d’autor que trobem a El Rondallaire es troba ja en l’elecció que va fer dels contes que es decidí a publicar. En les dècades posteriors també se li va criticar que havia posat massa de la seva mà en l’escriptura de El Rondallaire, però Maspons no ho va negar mai. En el pròleg de la primera edició, de 1871, ho comentava així:

«Lo gran amor que porto a les coses de ma terra m’ha mogut a publicar aqueix llibre de rondalles, que, si bé boniques en lo fondo, no sé si totes ho seran prou en la forma en què són posades. Perquè jo bé sé que la senzillesa és lo que millor les hi escau, com a filles del poble, en lo qual mestres ne són los germans Grimm de l’Alemanya, mes lo desig de fer lluir un poc la nostra llengua ha fet que en algunes hi posàs la forma literària.»[12]

Però també reconeix que, si les ha retocat, ha sigut mínimament, només pel que fa a la part que té a veure amb la forma, és a dir, la llengua:

«No per això perden res de la sua naturalitat, perquè hi só posat esment; filles del poble, deuen ésser com ell, naturals i senzilles, pròpies per al mateix, que les entengui i conegui, i no com les de Perrault, que arreglades al gust de l’època en què varen col·leccionar-se són gairebé, com quasi totes les col·leccions franceses, noves rondalles (…) Tot ho tenen menos l’ésser populars. Lo qual és grossa falta; jo potser só pecat per l’extrem contrari, pus les he posades tal com les he sentides contar. Així és que no és estrany que en algunes, com per exemple, i principalment, en la de Joan de l’ós, s’hi trobi certa incoherència (…) La veu mateixa del poble me les ha dictades i no he fet més, salvo en algunes vegades la forma, que transcriure-les de la mateixa manera com me les són dites.»[13]

Aquests retocs lingüístics i estructurals, que Maspons esmenta, «lo desig de fer lluir un poc la nostra llengua ha fet que en algunes hi posàs la forma literària», s’han d’entendre en el context de recuperació de la llengua de la Renaixença, després de gairebé dos segles d’haver estat relegada. Quan no, prohibida. El que ens està dient no és que hagi canviat els episodis i motius que s’esdevenen, sinó que només ho ha tocat, una mica i només en alguns, la manera de ser narrats. És a dir, que no són una transcripció.

En el pròleg de 1872 ho tornarà a remarcar:

«Lo mateix que en la primera, só posat esment en ésser tan exacte a la tradició com m’ha estat possible: conto les rondalles tal com m’han sigut contades, no hi poso ni trec. Perquè jo bé sé que aquest genero de literatura, molt al revés de lo que succeeix amb altres, especialment en la poesia lírica, és tan objectiu com que no admet gens ni mica lo traslluir-s’hi la personalitat de l’autor o de qui les col·lecciona, sinó solsament prendre’l tal com en si existeix; que sigui el verdader espill del poble que li dóna vida»[14]

Un dels qui esmentà els retocs va ser en Cels Gomis (1841-1915), qui també cultivà el folklorisme. Ambdós tenien una bona relació, malgrat tenir profundes diferències ideològiques: Gomis era ateu, federalista i republicà, després tendí a l’anarquisme; Maspons era conservador, catòlic i regionalista moderat. El de Bigues va prologar Lo llamp y’ls temporals, de Gomis. En la necrològica de Maspons, Gomis hi diu:

«Y és que en Maspons tenia’l dò de poetisar tot allò de que tractava. (…) Més aquesta facilitat de poetisar les coses, molt recomanable quan se tracta no més que de fer literatura, ja no ho és tant quan s’aplica al folk-lore, y el nostre amich no se’n sapigué despendre al dedicar-se a l’estudi del saber popular. (…) De totes maneres, els aplechs de rondalles y de tradicions catalanes d’en Maspons són documents importantíssims de la literatura oral de la nostra terra, y havem de agrair-li que’ls hagi recullit y estampat.»[15]

Quan Maspons es va interessar pel folklorisme, aquest es trobava en la cruïlla entre el folklorisme amateur-literari i el folklorisme modern nascut a Alemanya, França i el Regne Unit, esdevenint una disciplina acadèmica dins de l’antropologia cultural. Així, El Rondallaire té part de romanticisme idealista —«poetitzava»— i una intenció moderna, malgrat que ingènua i sentimental. Per això no ens ha de semblar estrany que decidís posar-hi una mica d’ell mateix, apropant-se al costumisme. Això no impedeix que El Rondallaire sigui una col·lecció de rondalles de primer nivell, tant fidel a la veu de la terra com qualsevol altre recull europeu del moment.

L’èxit internacional i les dificultats locals

Els contes recollits a El Rondallaire són una iniciativa que s’emmarca en un moviment general arreu d’Europa, on sorgien iniciatives de recuperació i preservació del folklore popular i oral. Els esforços de Maspons, Aguiló o Pelagi, amb Cançons de la terra (1866) —fa el mateix que Maspons, però amb les balades populars—, no van a remolc dels europeus, en són contemporanis i capdavanters.

Maspons comença el recull el 1865 i és en aquesta dècada quan comencen a publicar-se reculls francesos. Les dues revistes de folklore francès més importants, Romania i Mélusine, comencen a publicar-se el 1872 i el 1877. A Portugal, els dos folkloristes més importants, Zófimo Pedroso (1851-1910) i Adolfo Coelho (1847-1919), no publicaren els seus rondallaris fins el 1882 i 1879, respectivament. Els primers rondallaris italians són de 1870 i 1871, i el més important dels folkloristes italians del moment, el sicilià Giuseppe Pitrè (1841-1916), publicà el seu primer volum el 1871. Pitrè va escriure’s durant anys amb Maspons, Milà els posà en contacte.

Dos dels primers folkloristes espanyols van ser Fernán Caballero i Antonio de Trueba —Cuentos populares, 1853, Cuentos de vivos y muertos, 1866, i altres—, ambdós encara amb reescriptura literària. I sobretot l’andalús Antonio Machado i Álvarez (1846-1893), qui també gaudia d’una relació cordial per carta amb Maspons. Amb Federico de Castro publicà, el 1872, Cuentos, leyendas y costumbres populares, d’Andalusia. Machado fundà, el 1880, l’associació Folk-Lore Andaluz, a imitació de la Folk-Lore Society anglesa, fundada el 1878. El primer rondallari complet castellà va ser més tardà, obra del professor estatunidenc d’origen hispànic, Aurelio M. Espinosa (1880-1958). Espinosa recollí els contes, principalment, per Castella i Lleó durant la dècada de 1920, però no es publicaren a Espanya fins els anys 1946-47.

Aquesta contemporaneïtat es confirmà amb l’interès que va causar arreu del continent. Maspons i Camarasa diu que: «les llegendes catalanes recopilades y anotades pel nostre Maspons eren traduides y comentades ab dalè pels primers folk-loristes de diferents països de l’Europa, y una d’elles, Las tres rosas, servia de tema a l’escriptor vienès, Eduard Poremovoiez, pera’l llibret d’una opera.»[16] I l’advocat Bartrina, que els seus treballs: «li crearen una reputació literaria molt ben solidada y lo presentaren als ulls dels forasters de la terra com un dels més ferms puntals de la literatura patria, tant que, com afirma un dels seus biògrafs, un escriptor estranger va consignar que “s’havia conquistat una reputació envejable en una especialitat que ningú encara á Espanya havia portat tan endavant en lo doble concepte científich y literari”.» [17]

Així, per exemple, se l’anomenà membre honorífic del Congrés Internacional de Folk-lore de Londres de 1889, i el de Tradicions populars de París, el mateix any. I per citar algunes d’aquestes traduccions, el folklorista francès Paul Sébillot (1843-1918), en el seu Contes espagnols, de 1896, va publicar tres dels seus, entre ells L’aigua de vida. L’escocès Andrew Lang (1844-1922) i la seva dona, Leonora Blanche Alleyne (1851-1933), en els seus Llibres de colors de les fades, els reculls més influents i importants en llengua anglesa de contes d’arreu del món, en publicà quatre, com La noia peix, en el seu Llibre taronja de les fades, de 1906. També van aparèixer contes de Maspons a a Romania, Mélusine i a la Revue des langes romanes.

Però aquest reconeixement internacional no es va veure equiparat, del tot, al local. Així ho explica Maspons i Camarasa:

«És veritat que una bona part de la societat catalana ni tant sols se n’ataleyava de la tasca que realisava en Maspons, o si’n tenia esment no l’apreciava en lo que valia. ¡Quantes vegades, al saber que sortia al camp y a la montanya pera rebre impressions de la naturalesa y de la gent que hi viu en immediat contacte; quantes vegades, al veure que tot un senyor notari y persona de tanta suposició, s’entretenia en publicar llibres de jòchs de la mainada o de cuentos y preocupacions de vella, la gent inflada de ciutat y de vila s’havien burlat de semblant deria!»[18]

Però dir que va ser del tot ignorat o menyspreat seria una exageració falsa. Sí que va ser valorat i conegut a Catalunya o Espanya, però principalment entre un cercle erudit i pels seus amics propers —Machado, Pitrè, Aguiló, Milà, Pelagi—. Els seus llibres, ens diu Maspons i Camarasa, s’esgotaven a les llibreries. I abans de la Guerra Civil de 1936-39, els seus treballs eren àmpliament citats i reconeguts en els cercles folkloristes catalans, per exemple en les publicacions de La Rondalla del Dijous, dirigida a la divulgació dels contes entre els nens. Però després de la guerra, per qüestions que ja tractaré en el seu moment, la seva figura anà esvanint-se.

Tanmateix, la seva condició de pioner es va veure enfrontada a diversos problemes, com el menyspreu que patia el folklore per part de gran part dels intel·lectuals. Malgrat els ideals romàntics, en el segle XIX no es veia el folklore popular, com també passa avui, com a una cosa seriosa, si no infantil i fantasiosa, «de velles, nens i criades». Potser amb encant, però sense valor cultural. I sobretot és que Maspons va pertànyer a una generació entremig de dos mons. Al seu darrere tenia autors com Balaguer, acostumats a tractar amb els materials folklòrics al seu gust. Al davant, una generació jove educada segons l’escola antropològica francesa i la Folk-Lore Society anglesa, amb la que no encaixava. A ell, que havia nascut amb el romanticisme, li captivava donar una visió sentimental, nostàlgica i bonica de la terra, no tant fer-ne una anàlisi freda i científica.

Molts anys després de la publicació de El Rondallaire, el 1885 –pocs mesos abans havia traspassat el seu benvolgut germà, Marià—, Maspons escriu amb un to molt menys optimista i energètic que el dels seus primers pròlegs:

«Les notes comparatives que poso aquí són recollides alguns anys endarrere, quan mes ocupacions me permetien ocupar-me més d’eixa classe d’estudis. Per això qui les veja coneixerà de seguida llur deficiència dat lo molt que han progressat eixos estudis. Mes, entre llançar-me a un estudi que avui me fóra impossible o publicar-les tal qual són, per més que de seguida s’hi trobe llur pobresa, he preferit l’últim. Totohom se farà càrrec de que no pot exigir-se molt a qui no cifra són modo de viure en la literatura ni està desenfeinat, ben al contrari, per entretenir-s’hi.»[19]

Entremig de la seva proverbial humilitat, podem copsar tristesa i amargor desencantada. Per la deplorable situació general de la cultura catalana, que no acabava d’arrencar malgrat els esforços de la Renaixença, fraccionada en mil disputes ideològiques. Pels esdeveniments violents, amb guerres i atemptats, que vivia Catalunya i Espanya en conjunt. També per no poder-se guanyar la vida amb la literatura i la recança, que potser sentia, de no haver estat a l’altura del folklore modern i haver-se convertit en una peça desfasada d’antiquari. Així ho expressa en una carta que li envià a Pitrè:

«No trato de sincerarme, però comprenderá usted que algo debe haver pasado conmigo cuando siendo antes uno de los más activos catalanistas y estando siempre en continua correspondència con todos mis amigos, entre los quales usted tan presente lugar ocupa, ahora escriba solo por compromiso en el Gay Saber (por tratarse de un cuñado mío) y absolutamente en ninguna parte más, y haya cesado en aquella agradable correspondència que de tan buenos afectos había llenado mi corazón. Leo y escribo solo lo puramente necesario y aun es tanto que quéjase siempre mi esposa de que escaseo los ratos a mi família, y sobrecógeme mi cabeza con continuos vahidos y dolores, que abaten un cuerpo como el mío, ya cansado y fatigado. Desde que entré en el notariado, en 1879, época de mi eclipse en literatura, por rigurosa y reñida oposición, he hecho tantas o más escrituras que los notarios más antiguos de esta mercantil ciudad. Para lograrlo he dedicado mi vida por completo a ello, y desde las ocho de la mañana hasta las siete y muchos días hasta las ocho de la noche, prescindiendo solo de la hora de comer, de una a dos de la tarde, me tiene usted siempre sentado en mi silla despachando asuntos y recibiendo clientes.»

En l’etapa que va de 1885 a 1901, Maspons gairebé va abandonar la literatura. Deixà d’escriure a Pitrè, Machado i als seus altres amics —Pelagi morí el 1889, Aguiló el 97—, tancant-se en ell mateix i concentrant-se en la feina de notari. Deixà d’anar a la majoria de convencions i, a poc a poc, els camins i boscos van deixar d’escoltar les seves infatigables passes, excursions que tanta vida li donaven. Si escoltem les paraules que ell mateix va escriure, probablement enfonsat en una profunda malenconia. Morí prematurament amb seixanta-un anys. Bartrina ens descriu aquest últim moment:

«La seva mort va posar á prova les moltes y arrelades amistats de que gosava’l finat, essent una verdadera manifestació de dol l’acte del seu enterro, acte que segurament ell no havía somiat en vida, peró que complauria los seus desitjos al ovirarlo des del cel, puix se ajusta perfectament a les tradicions de la terra, que tan va estimar durant tota sa existencia.»

Podem imaginar-lo, ja malalt i cansat, agafat d’un bastó i passejant pels senders propers a la seva vella casa pairal de Bigues, somiant despert amb fades, dracs i follets, com diu Bartrina, estimant la terra com sempre ho havia fet.

Les altres obres de Maspons (1876-1885)

Abans de tancar aquesta introducció al folklorista vallesà, cal esmentar breument les seves altres obres. A més a més de El Rondallaire i els contes dispersos que va publicar en revistes i diaris com Lo Gay Saber o Calendari Català, els seus reculls de rondalles es complementen amb Tradicions del Vallès (1876) i Contes populars catalans (1885). I va continuardivulgant relats de tradició oral d’altres països del món o publicant investigacions històriques, com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, com Recuerdos históricos de Molins de Rey (1890) i Un bandolero feudal (1898).

En el primer volum inclou contes vallesans i sobretot del Tenes, com La dona d’aigua, Sant Miquel del Fai, Les encantades de Vallderrós o el cicle del gegant Farell. I llegendes d’altres llocs, com la de les Estunes que li va enviar el farmacèutic banyolí Alsius. També hi ha llegendes medievalitzants com la del drac de Sant Llorenç o el comte Guifré, que compara amb autors anteriors, com Piferrer.

A Tradicions fa petits assajos estructurals, quan parla de les encantades de Vallderrós o de la dona d’aigua, ho vincula amb les aloges de les Estunes i altres indrets europeus amb fades. I cita obres com el Kalevala, les Edda islandeses o el cicle de l’heroi germànic Sigurd quan parla de dracs, fent comparatives força encertades i originals entre allò que avui coneixem com a motius folklòrics, que en la seva època no existia.  Per altra banda, Maspons tenia molt clara la diferència entre les rondalles d’arrel i les elaboracions literàries dels romàntics, i és el primer folklorista català en proposar una diferenciació entre rondalla i llegenda.

A Contes populars, que és com una mena de «quart volum de descartats» de El Rondallaire, també hi ha rondalles força importants, com Sang-i-neu, una fascinant versió de 403, Les núvies blanca i negra,[20] que sobresurt del «corpus maspons» per contenir episodis veritablement violents, fet que segurament va fer que no la inclogués en El Rondallaire. També hi ha contes de temàtica criminal i amb una forta crítica social com el conte El negre, en aquest cas antiracista, on un home d’origen africà, a Cuba, s’enamora d’una blanca i és assassinat injustament. O el sorprenent conte, avui en diríem feminista, Maria Rosa, on una noia que és violada per uns bandolers es venja, disfressant-se d’home i matant-los a tots. Tots ells desafien els prejudicis que puguem tenir dels contes del passat com a coses encarcarades.

En paral·lel publicà alguns reculls de costums, com Jocs de la infància (1874) i Les bodes catalanes (1877), llibres sobre el Vallès, De Mollet a Bigues (1882) i Lo Vallès (1882), i treballs poètics de caràcter nostàlgic, com Fantasies y tradicions (1884) i Semprevives (1885), la seva última publicació. En aquests dos últims inclou contes inclinats al costumisme i a la història, com «una llegenda satànica» de la Primera Guerra Carlina o El bou roig.

 

Bibliografia comentada

L’estudi del valuós treball de Maspons és molt necessari per omplir un forat de la cultura catalana. El millor que pot fer algú que vulgui conèixer-lo és, simplement, llegir-lo. Però apropar-se a ell no està exempt de problemes. I no són pocs. El primer problema és respecte a les seves edicions. Un cos important dels seus escrits no ha sigut reeditat mai. Seria apassionant per a qualsevol amant del folklore català poder llegir, reunits, els articles, estudis i cartes que va escriure a personalitats internacionals. La part de la seva obra que sí que s’ha reeditat, en general, ha sigut publicada fa dècades, sense un treball extens de context o una bona edició il·lustrada. Deixant-nos amb una sensació, en el millor dels casos, d’estar llegint alguna «cosa entranyable dels avis» i, en els pitjors, amb la idea molt equivocada d’estar davant d’una narrativa que no ens diu res d’interessant. Tanmateix, es poden trobar amb facilitat online, fins i tot les seves obres menys conegudes, com Jocs de la infància.

Fins ara, la millor edició de El Rondallaire és la que va publicar Cossetània el 2014, amb una introducció excel·lent del professor Josep M. Pujol, que també inclou Contes populars catalans i els set contes que publicà anònimament a Lo Gay Saber.

També us recomano complementar el seu context històric amb La cultura popular a Catalunya, estudiosos i institucions (1853-1981), un molt bon assaig històric de Maria Dolors Llopart i Joan Prat, publicat el 1982. I amb Història de la literatura popular catalana (2017), edició de Carme Oriol i Emili Samper, en la part dedicada a Maspons (pàgines 36-39). La resta del capítol també és molt interessant.

El segon problema és una qüestió lingüística. Maspons escriu en un català prefabrià, que sona terriblement arcaic i pompós per a les oïdes actuals. Això pot fer enrere als lectors més casuals. Hi haurà militants de la llengua que opinaran que, «per estètica i encant», s’ha de mantenir el català prenormatiu. Basile va escriure el Conte de contes en dialecte napolità del segle XVII, que els mateixos italians tenen dificultats per entendre. És evident que, si no és amb intenció filològica o per «mística» —com qui llegeix Ramon Llull en català medieval—, avui no té sentit llegir-lo en dialecte. L’edició de Cossetània és una barreja de català antic i modern, resulta una mica artificial.

Una opció interessant seria fer una edició «bilingüe» dels contes de Maspons, amb la versió antiga —amb el seu estil «poetitzat»— i al costat una d’actualitzada, degudament anotades, explicant qüestions lèxiques i de significat. O, preferiblement, fer-ne una actualització al català contemporani conservant la seva essència. Sigui com sigui, llegir els contes de Maspons en català vuitcentista genera una sensació d’allunyament respecte al què s’està llegint, perquè exigeix un esforç d’acomodació a la lectura, un filtratge previ, que distreu d’allò que realment importa: els contes.

Un bon exemple d’allò que s’hauria de fer amb les obres de Maspons és el meravellós Rondallari de Pineda de Sara Llorens, amb introducció i notes fascinants per la professora Josefina Roma, amb il·lustracions de Waldesca Santana. Roma fa comparatives amb altres tradicions, ressalta els motius més importants, explicant com es van transmetre en el temps i en diferents cultures, en tota la seva riquesa abassegadora de propostes. De Sara Llorens també en parlaré en una futura entrada, perquè és un altre cas de folklorista de primer ordre, injustament oblidada.

Sobre Maspons calen bons estudis i notes que acompanyin els reculls, posant-los en el seu context històric i social, destriant el gra de la palla i ressaltant conceptes, els diferents nivells de lectura i explicant els motius folklòrics. Perquè els contes populars no són només fills del seu temps, també transmeten idees i valors universals, tan vàlids ahir com avui. Les societats canvien, però les persones per dins continuen sent les mateixes, amb les mateixes inquietuds, desitjos, violències i amors. Sabent tot això, ens podem apropar a les edicions existents de l’obra de Maspons previnguts, tot esperant una edició a la seva alçada. Esperem que no trigui.

Mentrestant, aniré publicant a Llegendàrium tots els seus contes, analitzant-los i presentant-los en català contemporani. Un primer tast el podeu trobar amb aquesta versió de La Ventafocs, que he publicat a l’entrada dels motius folklòrics.

 

Notes

[1] Recull d’aficions infantils recollides pel mateix Maspons.

[2] La Veu de Catalunya, any XI, núm.953, 4/9/1901, edició del vespre, p.4

[3] Bartrina, Francesc d’Assis, La Ilustració Llevantina, 1 d’octubre de 1901, núm.23, 277

[4] Qui també era de Granollers però que, fins on sé, no tenia cap vincle familiar amb Francesc Maspons, malgrat la curiosa coincidència de cognoms. Sí que foren amics.

[5] Maspons i Camarasa, Jaume, Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, Any XII, març de 1902, nº86, p.76

[6] Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Engebretsen Moe van ser els dos folkloristes més importants de Noruega, recollint nombrosos contes del seu país i esdevenint l’equivalent noruec dels Grimm. Normalment treballaven junts i els seus reculls es van publicar a partir de 1841 en volums anomenats Contes noruecs —Norske folkeeventyr—. La seva importància va ser tan gran, que van esdevenir una de les bases del bokmål, un dels dos models de la llengua noruega moderna.

[7] Maspons i Labrós, Francesc, Lo Rondallaire, Tercera sèrie, Cossetània, 2014, p.270

[8] Pelagi i Briz, Francesc, Calendari Català, “Bons Recorts”, Llibreteria d’Estanislao Ferrando Roca, 1865, Barcelona, p.20

[9] Maspons i Labrós, Francesc, Lo Rondallaire, Tercera sèrie, Cossetània, 2014, p.302

[10] Pujol, Josep M., Lo Rondallaire, Primera sèrie, Cossetània, 2014, p.31

[11] Gomis, Cels, “En Francisco de S. Maspons i Labrós”, Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, Any XII, febrer de 1902, nº85, p.45

[12] Maspons i Labrós, Francesc, Lo Rondallaire, Tercera sèrie, Cossetània, 2014, p.269

[13] Ibídem, p.269

[14] Ibídem, p.274

[15] Gomis, Cels, “En Francisco de S. Maspons i Labrós”, Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, Any XII, febrer de 1902, nº85, p.43

[16] Maspons i Camarasa, Jaume, Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, Any XII, març de 1902, nº86, p.74

[17] Bartrina, Francesc d’Assis, La Ilustració Llevantina, 1 d’octubre de 1901, núm.23, 277

[18] Maspons i Camarasa, Jaume, Butlletí del Centre excursionista de Catalunya, Any XII, març de 1902, nº86, p.74

[19] Maspons i Labrós, Francesc, Lo Rondallaire, Tercera sèrie, Cossetània, 2014, p.301

[20] Vaig publicar-ne un estudi a Rondalles de sang.