L’agulla es un estri que ha acompanyat la humanitat d’ençà de fa 60.000 anys. Des dels seus inicis de fusta o d’os la seva forma, tant senzilla com funcional, ha patit poques variacions. No ha calgut  canviar-ne res. Al llarg de segles i mil·lennis ha passat a formar part de contes de tota mena, metàfores religioses, dites populars i pràctiques que van molt més enllà de la costura. S’ha emprat per sargir la pell trencada i el muscle maltractat, per fer sagnies o injectar la medicina que guarirà. Però també per torturar, atemorir i enverinar. Només cal una punxada minúscula que mai ningú descobrirà, que pot anar acompanyada d’una carícia i un gentil «quina bella criatura!». La por a les agulles, aquest objecte tan petit, tan poderós en les mans adients, segueix més viva que mai.

El clau que tanca el taüt, l’estella que fibla el màrtir, l’ullal de la bèstia que devora la presa, l’espina de la rosa boscana que avisa: no hi ha bellesa sense perill. Tots ells també són agulles.

La llana sense filar del fus comença girant fins a la filosa, trient el fil de la vida, que es mesura amb el pacient bastó i d’una tisorada s’atura. És l’agulla qui el lliga al seu ull, fent i refent, entrant i sortint, unint allò que està separat per formar una realitat nova. Però també pot rompre les parts i descosir-les, desfent amb un sol petó la força que les mantenia unides.