El castell era l’epicentre del domini de la terra que, com l’aristocràcia, s’ha convertit en una figura d’altres temps, parasitada en les seves atribucions per la burgesia. D’aquí que, en el mateix moment que l’aristocràcia era escombrada o obligada a rendir-se durant el segle XIX, aparegués una visió sobre els castells que passava per dos extrems oposats: la idealitzada i meravellosa del castell romàntic i l’espantosa ruïna gòtica, habitada per fantasmes glaçats en el temps que, com els vençuts aristòcrates, ja només poden repetir ritus buits de valor tradicional. És un procés anàleg al que s’esdevé avui amb la desbocada idealització de la masia i la vida a pagès, en un moment en el qual tota vida humana s’està forçant a articular-se en megalòpolis on l’individu és anorreat i el col·lectiu sotmès a alienació i sedació. 

Malgrat ser un espectre sense context, com un viatger del temps que parla un idioma que ningú entén, avui el castell encara va aparellat d’emocions romàntiques amb nocions de gran valor històric. I encara és un personatge viu dels contes populars. Fins fa poc es deia que els castells eren indrets on trobar-hi tresors amagats guardats per encantats, on es van lliurar batalles que potser mai van ser, on encara ressonen els crits dels assetjats i les passes de fantasmes tristos que no podran recuperar tot allò que van posseir.