La donzella del bosc és un conte escrit per l’autora txeca Božena Němcová (1820-1862).[1] Nemcová empra materials narratius propis de la tradició oral, encaixant-los amb molt habilitat. Alguns d’ells són motius folklòrics universals, vinculats als contes de fades, com el ball que pot portar-te a la mort, sobretot si ets un home. Altres són propis de la tradició popular eslava, com la presència de la Dama del Migdia, un ambigu esperit o dimoni que sempre s’apareix a l’hora central del migdia, especialment en els dies de més calor, que pot ser perillós o beneficiós. Entre altres interpretacions, s’ha dit que la Poludnitsa personifica les perilloses insolacions que podien colpejar als treballadors dels immensos camps de cereal d’Europa de l’Est.
Nemcová la fa d’un caràcter més amable que el del folklore popular, però en el subtext continua mantenint una pulsió perillosa. Qualsevol lector dels països eslaus, que conegui el dimoni que és la Dama del Migdia, llegeix el conte de manera diferent, amb suspens contingut, perquè està esperant que en qualsevol moment s’esdevingui alguna situació desagradable per a la protagonista. Nemcová juga amb intel·ligència amb aquest sobreentès, subvertint les expectatives. Si no l’heu llegit, us recomano llegir abans l’entrada dedicada a L’or de les fades. Si preferiu llegir el conte primer, us deixo un fragment de context que trobareu copiat allà:
Božena Němcová escrivia entre el realisme i les idees romàntiques i nacionalistes. El seu nom real era Barbora Novotná. Seguint el seu ideari, va publicar diversos volums amb contes i llegendes del seu país, que encara avui es consideren de gran importància. Ella mateixa va dir que ho feia seguint els records que tenia dels contes orals que havia escoltat durant la seva infantesa, com ho van fer altres autors de la seva època, com Maria de Bell-lloc (Maria del Pilar Maspons i Labrós, 1841-1907) o Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber, 1796-1877). Nemcová va créixer a prop del castell de Ratiborice, en una regió boscosa del nord de Bohèmia. Allà la seva àvia, probablement adoptiva, jugà un gran paper en la seva educació i en la transmissió de contes populars. Com Jacint Verdaguer i tants altres escriptors, en el moment de morir se li van fer grans homenatges i avui gaudeix de gran consideració cultural al seu país. Però en vida no va gaudir d’aquesta sort. Probable filla il·legítima d’una duquessa, va patir una vida difícil i morí en la misèria a una edat molt prematura, 41 anys.
*
Hi havia una noieta anomenada Betushka. La seva mare era una vídua molt pobre, que només tenia una caseta de camp gairebé enrunada i dues cabretes. Però, pobres com eren, Betushka sempre estava alegre. Des de la primavera, fins a la tardor, sortia a pasturar les cabretes pel bosc de bedolls proper. I cada matí, quan sortia de casa, la seva mare li donava una cistella amb una llesca de pa i un fus.
«Mira de tornar amb el fus ple de filat», sempre deia la mare.
Com que només tenien una filosa que es quedava la mare, portava el lli enrotllat al voltant del seu cap. I agafant la cistelleta va córrer, saltant i cantant darrere de les cabres, endinsant-se al bosc de bedolls. Quan hi van arribar es va asseure a sota d’un arbre, amb la mà esquerra agafà la punta de lli del cap i, amb la dreta, va deixar anar el fus de manera que anés girant per terra. Mentrestant cantava, fins que el bosc ressonà amb la seva cançó i les cabretes saltaven enllà, entre l’herba i les fulles.
Quan va sortir el sol del migdia, va deixar el fus a un costat, va cridar les cabres i els hi donà un mos del seu pa perquè no anessin lluny, i va anar més endins del bosc a collir fruites silvestres. Aleshores, quan s’hagué menjat tot el pa i la fruita, saltà amb les mans a la cintura, ballant i cantant. El sol li va somriure entre el verd dels arbres. I les cabretes, assegudes a l’herba, van pensar: «Quina pastoreta més alegre que tenim!»
Després de ballar, va tornar a filar, treballant i treballant. Al vespre, quan va arribar a casa, la mare no la va haver de renyar perquè el fus era ple de filat.
Un dia, just a l’hora central del migdia, després d’haver dinat quan, com de costum, començà a ballar, de sobte va veure davant d’ella una bella donzella. Anava vestida amb una fina gasa blanca com una teranyina. Els llargs cabells daurats li queien fins a la cintura i al cap duia una corona feta de flors del bosc. Betushka es va quedar bocabadada de sorpresa i por.
La donzella li va somriure i va dir amb una veu dolça:
«Betushka, t’agrada ballar?»
El seu comportament era tan amable que Betushka ja no va tenir por i va respondre:
«Oh, podria ballar tot el dia!»
«Vine, doncs, ballem juntes», va dir la donzella. «Jo t’ensenyaré».
Dit això, es va aixecar la faldilla, va passar el braç per la cintura de Betushka, i van començar a ballar. Al moment va sonar, per sobre dels seus caps, una música tan encantadora que el cor de Betushka va bategar amb el ball. Els músics s’asseien a les branques dels bedolls. Anaven vestits amb petites levites negres i grises i de molts colors. Era una orquestra escollida amb cura, que s’havia reunit per ordre de la bella donzella: aloses, rossinyols, pinsans, passerells, tords, merles i cridaners mims.
Les galtes de Betushka cremaven, els seus ulls brillaven. Va oblidar el filat i les cabres. Tot el que podia fer era mirar la seva parella de ball, que es movia amb tanta gràcia i lleugeresa que l’herba no semblava doblegar-se sota els seus esvelts peus.
Van ballar des del bell mig del migdia fins a la posta de sol i, tanmateix, Betushka no estava gens cansada. Aleshores van deixar de ballar, la música va cessar i la donzella va desaparèixer tan sobtadament com havia vingut.
Betushka va mirar al seu voltant. El sol s’estava enfonsant darrere del bosc. Va posar les mans al lli sense filar del seu cap i va recordar el fus, estirat sense omplir sobre l’herba. Va treure’s el lli del cap i el va posar amb el fus a la cistella. Després va cridar a les cabres i va tornar a casa.
Es va retreure amargament que s’havia deixat enganyar-la per la bella donzella i es va dir que, la propera vegada, no se l’escoltaria. Estava tan silenciosa que les cabretes, que trobaven a faltar el seu cant alegre, van mirar al seu voltant per veure si realment era la seva pastoreta qui les seguia en silenci. La seva mare també es va preguntar per què no cantava, alegre com era ella, i li preguntà:
«Estàs malalta, Betushka?»
«No, estimada mare, no estic malalta, però he cantat massa i tinc la gola seca.»
Sabia que la seva mare no aniria a mirar el fus només arribar, així que va amagar-lo amb el lli sense filar. Amb l’esperança de recuperar demà la feina que no havia fet avui. No va dir ni una paraula a la seva mare sobre la bella donzella.
L’endemà es va tornar a sentir alegre i, mentre conduïa les cabres a pasturar, cantà alegrement. Al bosc de bedolls s’assegué a filar, cantant tota l’estona, perquè amb una cançó als llavis el treball marxa de les mans més fàcilment.
Va arribar el migdia. Betushka li va donar una mica de pa a cadascuna de les cabres i va córrer cap al bosc, a buscar les seves fruites. Després va menjar-se el pa. «Ah, les meves cabretes», sospirà, mentre s’espolsava les molles per als ocells, «no puc ballar avui.»
«Per què no pots ballar avui?» va preguntar-li una veu dolça, i allà estava la bella donzella, com si hagués caigut dels núvols.
Betushka s’esgarrifà, més espantada que el dia abans, i va tancar els ulls amb força. Quan la donzella va repetir la seva pregunta, Betushka va respondre amb por:
«Perdona’m, bella dama, per no ballar amb tu. Si ballo amb tu no puc filar i aleshores la mare em renyarà. Avui, abans que es pongui el sol, he de recuperar la feina que vaig perdre ahir.»
«Vine, noia, i balla», va dir la donzella. «Abans que es pongui el sol trobarem alguna manera de fer aquest filat!»
Es va aixecar la faldilla, va posar el braç al voltant de Betushka, els músics de les copes dels arbres van aixecar els seus caps cantant. La donzella ballava, més bella que mai. Betushka no podia apartar els seus ulls d’ella. Va oblidar les cabres, va oblidar el seu filat. Tot el que volia fer era ballar per sempre més amb ella.
A la posta de sol, la donzella s’aturà i, amb ella, la música. Betushka, posant-se les mans al cap, on s’entrellaçava el lli sense filar, començà a plorar. La bella donzella va agafar el lli del cap, l’enrotllà al voltant de la tija d’un bedoll esvelt, va agafar el fus i va començar a filar. El fus girava pel terra i es va omplir en molt poc temps. Abans que el sol s’enfonsés darrere del bosc, ja era filat tot el lli, el d’aquell dia i tot el que va sobrar del dia abans. La donzella va lliurar a Betushka el fus ple i va dir-li:
«Recorda les meves paraules:
Fileu i no us queixeu!
Fileu i no us queixeu!»
Havent dit això, s’esvaní com si la terra se l’hagués empassat.
Betushka estava molt contenta i va pensar, de camí a casa: «Com que és tan bona i amable, tornaré a ballar amb ella si m’ho demana. Oh, com desitjo que ho faci!» Va cantar la seva alegre cançó, com de costum, i les cabres trotaven alegres davant seu.
En arribar, va trobar la mare enfadada amb ella, perquè havia volgut agafar el filat d’ahir i havia descobert que el fus no estava ple.
«Què vas fer ahir?», va renyar-la, «que no vas filar gens?»
Betushka va baixar el cap. «Perdona’m, mare. Vaig ballar molt.» Aleshores va ensenyar a la seva mare el fus i li va dir: «Mira, avui he fet més que el què hauria fet ahir.»
La seva mare no va dir res més, va anar a munyir les cabres i Betushka va guardar el fus. Volia explicar l’aventura a la seva mare, però va pensar: «No, esperaré. Si torna la bella dama, li preguntaré qui és i després li diré a la mare.» Així que no va dir res.
El tercer matí va portar les cabres, com de costum, fins al bosc de bedolls. Les cabres van anar a pasturar i Betushka, asseguda a sota d’un arbre, va començar a filar i cantar. Quan el sol assenyalava el punt del migdia, va posar el fus sobre l’herba, va donar un trosset de pa a les cabres, va recollir unes maduixes, va dinar i després, donant les molles als ocells, va dir alegrement:
«Avui, cabretes meves, ballaré per vosaltres!»
Es va aixecar d’un salt, va obrir els braços per veure si podia moure’s amb tanta gràcia com la bella donzella, i, de sobte, la bella donzella ja era davant seu.
«Ballem juntes», va dir. Somrient a Betushka, li va passar el braç pel voltant del cos i, quan la música per sobre dels seus caps va començar a sonar, van girar i girar amb peus que volaven. De nou, Betushka va oblidar el fus i les cabres. De nou, no va veure res més que la bella donzella, el cos de la qual era àgil i suau com un brot de salze. De nou, no va sentir més que la música encantadora que feia ballar sols els peus.
Van ballar d’ençà del migdia fins al capvespre. Aleshores la donzella es va aturar i la música va cessar. Betushka va mirar al seu voltant. El sol ja es posava darrere del bosc. Es va posar les mans al cap i, mirant el fus sense omplir, va esclatar a plorar.
«Oh, què dirà la meva mare?», va gemegar.
«Dóna’m la teva cistella», va dir la donzella, «i hi posaré alguna cosa que compensarà de sobres el dia d’avui.»
Betushka li va donar la cistella, la donzella l’agafà i va desaparèixer. En un moment va tornar. Li tornà la cistella i va dir:
«No miris dins fins que no siguis a casa!
No miris dins fins que siguis a casa!»
Mentre deia aquestes paraules, marxà com si un vent se l’hagués endut.
Betushka tenia moltes ganes de mirar dins del cistell, però tenia por de fer-ho. La cistella era tan lleugera que es va preguntar si hi havia res. La bonica donzella l’estaria enganyant? A mig camí de casa es va aturar per mirar-la. Imagineu-vos els seus sentiments, quan va trobar que la cistella estava plena de fulles de bedoll! Betushka va esclatar a plorar i es va retreure a si mateixa ser tant estúpida. Humiliada, va llençar un grapat de fulles i anava a buidar tota la cistella, quan pensà:
«No, m’ho quedaré per donar-li de menjar a les cabres.»
Tenia por d’anar a casa. Estava tan quieta, que les cabretes es van preguntar de nou què li passava a la seva pastoreta.
Però la seva mare l’esperava molt emocionada.
«Per l’amor de Déu, Betushka, quina mena de filat vas portar ahir a casa?»
«Per què?», Betushka dubtà.
«Quan vas marxar al dematí, vaig començar a enrotllar el fil. Vaig enrotllar i enrotllar i la filosa va quedar plena. Una madeixa, dues madeixes, tres madeixes, i encara la filosa era plena. “Quin esperit maligne l’ha fet girar?” Vaig cridar impacient, i a l’instant el fil va desaparèixer de la filosa. Parla, què vol dir això?»
Així que Betushka va confessar i va dir-li a la seva mare tot el que sabia sobre la bella donzella.
«Oh!», va cridar la seva mare meravellada, «això era una donzella del bosc! Al migdia i a la mitjanit les donzelles del bosc ballen. Has tingut molta sort de no ser un nen petit, sinó una nena, perquè t’hauria fet ballar fins a la mort! Però sovint són molt amables amb les noies i, de vegades, els hi fan regals meravellosos. Per què no m’has dit? Si no m’hagués queixat, hauria tingut prou fil per omplir la casa!»
La Betushka va pensar en la cistella i es va preguntar si hi hauria alguna cosa sota les fulles. Va treure el fus i el lli sense filar i va tornar a mirar dins.
«Mare!», va cridar. «Vine aquí i mira.»
La seva mare va mirar i va picar de mans. Les fulles de bedoll s’havien convertit en or!
Betushka es va retreure amargament: «Em va dir que no mirés dins fins que no arribés a casa, però no vaig obeir-la.»
«És una sort que no hagis buidat tota la cistella», va dir la seva mare.
L’endemà al matí ella mateixa va anar a buscar el grapat de fulles que Betushka havia llençat. Les trobà al camí, però només eren fulles de bedoll. Però l’or que Betushka va portar a casa era suficient. La mare va comprar una granja amb camps i bestiar. Betushka tenia roba bonica i ja no havia de pasturar cabres.
Però no importava el que fes, per molt alegre i feliç que fos, res, mai més, li va donar tant de plaer com ballar amb la donzella del bosc. Sovint anava al bosc de bedolls amb l’esperança de tornar a veure-la. Però mai ho fer.
Notes
[1] Traducció de: FILLMORE, Parker, Czechoslovak fairy tales, Harcourt, Nova York, 1919, p.165-175
