Blancaflor (Llorens) i La Coloma (Basile), dos contes de La fugida màgica

La primera rondalla d’aquesta entrada, Blancaflor,[1] va ser recollida per la folklorista catalana Sara Llorens (1881-1954), a ella li explicà el masover de can Martorell de Pineda de Mar, Joan, el 1902. Avui la masia està en ruïnes i coberta de bardisses. La segona és La Coloma,[2] conte del poeta i cortesà napolità Giambattista Basile (1566?-1632), inclòs en el Conte de Contes, també conegut com a Pentameró, un dels llibres més influents del folklore europeu. Malgrat ser una obra literària que durant segles va quedar relegada a l’oblit, va ser llegida i recuperada per folkloristes posteriors.

En aquesta entrada no analitzaré la tipologia, ni les rondalles o els seus motius, però a continuació faré una breu introducció, contrastant-les. Us pot ser molt útil llegir abans les dues entrades dedicades als motius folklòrics i les tipologies.

*

Ambdós contes pertanyen a la tipologia ATU 313, La fugida màgica —El castell d’iràs i no tornaràs—. Ens permetran veure les diferències, en la forma de ser narrats i en la seva interpretació, que poden tenir dos contes que pertanyen a la mateixa tipologia i que expliquen el mateix. Tenen abundants motius folklòrics compartits, la seva estructura, a grans trets, és la mateixa, però no serveixen a la mateixa intenció, ni van dirigides al mateix públic. A ambdues rondalles les separen tres-cents anys i milers de quilòmetres, un context social totalment diferent i una veu narradora fins i tot oposada.

Blancaflor és una de les moltes versions de 313 que s’han recollit en llengua catalana. En tenim de Maspons, Alcover i altres. La mateixa Llorens ofereix diverses versions de la tipologia. És una rondalla de la tradició oral que, quan va ser recollida el 1902, anava dirigida principalment als nens, malgrat contenir episodis d’una sorprenent violència com l’esquarterament de la fada Blancaflor —com Zagreus, el Dionís òrfic, esquarterat per després reviure eternament—, l’abús del malèfic amo al protagonista, que li encarrega feines impossibles per aconseguir devorar-lo [Q512], o la persecució amb intenció d’assassinar-los.

Tant la tipologia 313 com els motius D670, la fugida màgica i D671, la fugida amb transformacions, són molt antics. Podent-los trobar, per exemple, en la versió del Velló d’or d’Apol·loni de Rodes (segle III aC). I per tot el món, a Sudàfrica, el Japó, en cultures cèltiques, Finlàndia o Jamaica, entre d’altres. Tenen trets que remeten a creences animistes i paganes, com la reencarnació, l’esperit tutelar, el destí i la transformació en animals. Normalment és amb la forma d’animal, de doble —depèn de la versió una serp, una coloma com en la de Basile, una gata i altres—, com la fada fa que el protagonista recuperi la memòria, perquè ja ha baixat els inferns per trobar-la i unir-se amb ella, casant-s’hi, en aquesta hierogàmia en format de rondalla.

El Conte de Contes és una antologia barroca amb alguns components estructurals medievals. Basile va recollir contes que després van esdevenir clàssics, com La Ventafocs, Rapunzel, Hansel i Gretel, la Bella dorment o El gat amb botes. Està estructurada seguint un recurs metanarratiu que ja trobem a l’edat mitjana, com en els Contes de Canterbury o Les mil i una nits. En cinc dies, un grup de cortesans han d’entretenir a una princesa embarassada, que abans va ser esclava i que ara no pot riure, perquè si el seu marit i els cortesans no li retornen la felicitat, avortarà. Alguns dels contes que Basile recull —50, si comptem el conte «marc» que les conté, que en ell mateix també és una rondalla— són algunes de les versions més antigues mai escrites d’aquests contes. El llibre és dirigit a un públic aristocràtic i juvenil, per ser llegit o, fins i tot, interpretat en veu alta.

Les diferències entre ambdues versions són moltes. La que més destaca és en la forma, en la manera en què estan narrades. La Blancaflor té l’estil narratiu de rondalla oral. La Coloma és un conte d’autor amb multitud de recursos literaris. Seguint l’estil barroc, empra amb abundància els contrastos. Contraposa el llenguatge vulgar i dialectal, amb cultismes i mots arcaïtzants; obscenitats, escatologia i violència, amb episodis de refinats, hiperbòlics; diàlegs teatrals, força llargs i excessius, amb passatges curts i descarnats en el seu realisme. Per altra banda, fa servir ironies i mascarades carnavalesques, abundant sexe, humor satíric per tot arreu —la sogra, les banyes, la dona com a dominadora i manipuladora—. I constants jocs metanarratius.

Com ja s’esdevé en reculls de contes medievals i renaixentistes —les aventures de Fortunatus, Gargantua i Pantagruel—, arreplega materials narratius folklòrics de la tradició popular. Combinant-los amb passatges que remeten a clàssics grecollatins i a la Bíblia. I també amb multitud de frases fetes, tradicions populars, cançons, astrologia i bruixeries del poble. Si no esteu fets a la narrativa barroca, se us pot fer un conte carregós i difícil de llegir; però si entreu en la proposta, gaudireu d’un dels millors exemples de joc de nines russes narratiu que ens ha regalat el segle XVII.

La interpretació i funcions d’ambdós relats també són molt diferents. La Blancaflor és un conte que parla, entre altres coses, d’una iniciació al món adult. El protagonista és un adolescent a punt d’entrar a la comunitat dels adults, per això ha de «morir» anant a aquell lloc «d’on no s’hi pot tornar». Segons la versió, és la mort —El castell de la mort—, l’infern —en moltes versions l’amo és el Dimoni i la Blancaflor la seva filla— o un espai liminar indeterminat, màgic, més enllà de la realitat, com en aquesta versió de Llorens. Allà es troba amb la veritable protagonista del conte, una valenta, intel·ligent i hàbil noia màgica —N831, la fada del destí, l’esperit tutelar vinculat a l’ànima i a un llinatge, com en el poema Lanval de Maria de França i tants altres contes—, que li farà aprendre el valor de l’amor, la paraula i la memòria, que perd en tornar al món «real». En tornar a fer el traspàs entre mons reneix com a home, després de múltiples reencarnacions —D671, com en el Conte de Taliesin—, pagant el preu de perdre la memòria, perquè és una altra persona. Com quan els morts retornen a la vida i beuen del Leteu, abans de reencarnar-se, en les antigues creences religioses gregues.

Però, en La Coloma, Basile estira al màxim el xiclet dels motius, sovint desnaturalitzant-los i dotant-los d’una interpretació nova. Com en Blancaflor i, en general, la tipologia 313, el noi protagonista és una mica ximple i innocent, perquè al capdavall és un adolescent, un nen que no sap moure’s per la vida. Però Basile ho porta a l’extrem amb una intenció satírica i moral. El príncep Nardo Aniello és un reguitzell de defectes: fatxenda i alhora covard, dropo, afectat, flonjo, incapaç, babau i un nen consentit per la mamà. Quan retorna al món a través de túnels subterranis —referència als Inferns—, Aniello no és que hagi perdut la memòria —que també—, és que és algú menyspreable i sense personalitat. A diferència de la tradició narrativa dramàtica i èpica, on el protagonista pateix un arc de transformació, en la tradició de la comèdia —ja des d’Aristòfanes—, no hi ha cap canvi en ell. Al final encara és el mateix babau consentit i fatxenda que al principi. I encara més, se li fa la maledicció profètica que Fildor, la fada-noia màgica, li acabarà posant les banyes.

La sàtira de La Coloma està feta amb una actitud còmplice amb el públic cortesà. Com en la Commedia dell’arte, els personatges del Pentameró són màscares exagerades que reflecteixen les virtuts i, sobretot, els defectes dels seus oients/lectors. Basile no només se’n riu d’ells, fa que els lectors se’n riguin en reconèixer en les màscares a gent que ells devien conèixer o alguns aspectes d’ells mateixos, amb una sana intenció autoreflexiva, catàrtica. El centre moral i didàctic de La Coloma és ben senzill, els nobles —i tothom, en general— no s’han de comportar com a veritables imbècils. O com escriu Basile: «Qui neix príncep no s’ha de comportar com un canalla.» I és que en tot el meravellós Conte de Contes hi ha una visió empàtica amb tot de personatges saturnins, com correspon al barroc: mutilats, deformes, pobres de solemnitat, vells i velles, dones desemparades, gent lletja, esclaus i fins i tot algun criminal per necessitat.

Conèixer les dues versions, en la mateixa entrada, ens pot fer veure d’una manera molt clara la riquesa de possibilitats que tenen els contes de tradició popular.

Blancaflor

Una vegada diu que hi havia un noi d’una casa molt pobra, que sempre pensava com podria tenir diners. Es deia Joan. Un dia se li va presentar un senyor molt ben arreglat i li va dir, diu:

—Si em promets una cosa, et donaré els diners que vulguis.

—Veiam, dieu-la!

—Que quan facis vint anys, em vinguis a veure al meu castell.

El noi que fa: —Oh! I on és?

—És el castell d’iràs i no tornaràs. I jo sóc en Pere de la Màgica.

—Està dit. Jo compliré!

—Doncs mira, sempre que vulguis diners, només has de fer que tocar amb el bastó aquell arbre i de la soca te’n rajaran tants com en vulguis.

Dit això, va desaparèixer. El noi ho va provar de seguida i, guapo! N’hi van rajar fins que va dir prou! Els va portar a la seva mare i ja mai més varen patir. Quan se’ls acabaven, tornava a la soca, i sempre en trobava!…

Prou la seva mare li deia: —D’on treus tant bé de Déu?

—No hi penseu, mare, són ben meus! —li feia ell.

Però li va arribar el dia que li tocava anar-se’n, i llavors li va haver d’ explicar.

Ella, tota trista, diu: —Home! Més haguera valgut ésser pobres tota la vida i tenir-te al costat!

Però havia de marxar i se’n va anar. Caminant, caminant, al cap de molts dies va arribar al castell del rei dels ocells.

—Sabríeu dir-me on és el castell d’iràs i no tornaràs?

—El que és jo, no ho sé pas —va dir el rei— Però espereu-vos una estona, que ara ve la grua i li preguntarem.

Quan va arribar la grua, en Joan va dir: —Sabries dir-me on és el castell d’iràs i no tornaràs?

—Ja ho crec! Ara, tot justament, en vinc. Tira per aquest cantó, de dret, de dret, fins que hi arribis.

En Joan se’n va anar i caminant, caminant, va arribar al castell d’en Pere de la Màgica. De seguida d’arribar, en Pere de la Màgica li diu: —Estic content que hagis complert. Ara m’has de creure en tot, sinó sabràs qui soc jo. Vine! —El fa pujar a dalt, i el fa entrar en una cambra que hi havia una barrada plena d’homes d’uns quaranta anys, penjats per la barba. Després el va fer passar a una altra, on tots els penjats eren d’uns vint anys. Diu: —Veus? Aquests, són dels teus. Aquí vindràs a parar si no em creus. Ara ves-te’n cap a baix i sortint del castell trobaràs tres pilons de plomes blanques al costat d’un safareig, que hi neden tres colometes. Te n’emportes un.

En Joan se n’hi va, i quan ja estava per agafar-ne un, sent una Colometa que li diu: —No el toquis! que és el meu vestit.

Ell el deixa anar de seguida i la colometa diu: —Nosaltres tres som les filles d’en Pere de la Màgica, que sempre que ens venim a banyar, ens tornem colometes. El pare et deu haver dit que t’emportessis un piló de plomes. No ho facis pas! Mai facis res del que et digui sense consultar-m’ho. Creu-me, que et vull bé! Jo sóc la més petita i em dic Blancaflor.

En Joan la va creure i se’n va tornar sense res. En Pere de la Màgica li va preguntar per què no duia el que li havia manat.

Diu: —Ja ho havia provat, ja, p erò m’han dit que ho deixés estar i jo no he gosat d’endur-m’ho.

—No has vist les tres colometes?

—Sí, l’amo.

—I què t’han semblat?

—Ai, ai! El que són, tres colometes!

Amb aquesta resposta, en Pere de la Màgica es va ben pensar que no havia pas conegut que aquelles eren les seves filles i que, essent així, no seria pas ajudat d’elles per a fer el que li volia manar.

—Doncs mira, per demà al matí, vull tota aquesta barreja de grana, triada en tres pilons. Arregla’t!

En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i quan la va trobar sola, li va dir:

—Ai, pobre de mi! Com ho faré? Haig de triar, ben triada, aquesta pila de grana.

—No t’espantis. Mira, aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrere de la porta i quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: —Un gra no, tots sí! Un gra no, tots sí! I quan la veu callarà serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat.

En Pere de la Màgica va quedar tot parat, i li va preguntar: —Que has estat garbellador?

—Garbellador, no, comandant, sí, l’amo —va fer en Joan.

—Doncs, mira, a l’estable trobaràs un cavall que s’ha de fressar. Demà al matí el vull ben fressat. Arregla’t!

En Joan se’n va anar a cercar la Blancaflor.

—Ai, pobre de mi! Com ho faré? Demà he de fressar un cavall que hi ha a l’estable. No sé pas com fer-ho!

—Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare i la brida, la mare.

El xicot la va creure. I garrotada ve, garrotada va, va deixar el cavall mig malmès. L’endemà el va presentar a l’amo.

—Vaja! Veig que hi has tingut traça! que has estat cavaller?

—Cavaller, no, comandant, sí, l’amo.

—Doncs ara, veus aquella oliverada? Vull que l’arrabassis, que llauris la terra, hi sembris blat, que el blat grani, que el seguis, que el batis, que el molguis, i que de la farina me’n facis una coca, que me la portaràs calenta demà al matí. Arregla’t!

El noi se’n va anar corrents a cercar la Blancaflor.

—Ai, pobre de mi! Ara sí que sóc mort! Haig d’arrencar aquella oliverada, arreglar la terra, fer-hi blat, i el blat ha de granar, l’he de segar, l’he de batre, l’he de moldre… i pastar la farina i fer-ne una coca, i portar-la calenta al teu pare, demà al matí!

—No t’amoïnis. Agafa una destral, esmicola’m tant com puguis i fica els meus trossos dins d’aquesta ampolla. Vas després al cap d’amunt de l’oliverada, la deixes anar rostos avall i no te’n preocupis més. Demà podràs donar la coca calenta al pare.

—Això sí que no ho faré. Fes-me fer qualsevol cosa però no matar-te!

—Tonto! No em mataràs pas! Demà tornaré a estar viva com avui! Viva i sencera, mentre tinguis compte d’esmicolar-me ben bé.

—No, no, això mai! Primer, que em matin!

Tant i tant li va pregar la noia, tant li va assegurar que no li faria cap mal, que al cap i a la fi, el noi es va decidir, però amb l’angunia amb què ho feia, li va deixar el dit petit sense esmicolar i, així, sencer, el va tirar dins de l’ampolla i, l’ampolla, rostos avall pel mig de l’oliverada.

L’endemà de bon matí, ja se li va presentar la Blancaflor, bona i eixerida com sempre, amb la coca calenta a les mans.

Ell, de seguida, va portar la coca al pare.

En Pere de la Màgica ja s’ho va pensar que la seva filla petita l’ajudava, i el va voler enxampar per a matar-lo després. Li va preguntar: —Que has estat arrencador?

—Arrencador, no, comandant, sí, l’amo.

—Vaja, estic tan content de tu, en veure’t tan eixerit, que et deixaré casar amb una de les meves filles. Les hi faré treure la mà per la finestra i aquella que tu agafis, serà per a tu.

En Joan va córrer a explicar-ho a la Blancaflor, que li va dir: —Tria’m a mi, perquè si et casessis amb una de les meves germanes, et matarien després. —I com ho faré per a conèixer-te?

-Amb el dit petit. Saps que en trinxar-me, el vares deixar sencer? Doncs, guaita’l, és ben buit!

—Ah! —diu en Joan— Així ja et coneixeré.

—Però tingues en compte que, un cop hagis agafat la meva mà, has de voler veure’m la cara o sinó el pare t’enganyaria, i et donaria una de les meves germanes.

El noi va tenir bon compte d’agafar la mà de la Blancaflor i quan el pare dir: —Bé, deixa-la anar, que ja sortirà per a casar-se amb tu.

—Ah! No! El que és jo, no la deixo anar fins haver-li vist la cara!

En Pere de la Màgica no ho volia, però tant i tant s’hi va entossudir en Joan, que no li va quedar altre remei que dir a la noia que tragués el cap. I, és clar! El va treure la Blancaflor.

Aleshores els va haver de deixar casar, però va pensar: —Com que s’han avingut, els mataré tots dos, aquesta mateixa nit.

Però la noia, que tot ho endevinava, va dir a en Joan, quan se n’anaven al llit.

—No ens hi fiquem, perquè a mitja nit ha de caure’ns aquesta biga grossa al damunt per aixafar-nos. Quan ja tothom serà al llit, fugirem amb el cavall que corre més que el pensament.

Quan ja no es va sentir cap soroll, la noia va tirar una escopinada a terra i se’ varen anar, però en Joan, en anar a cercar el cavall, no es va adonar que va agafar el que corria com el vent, i hi van pujar tots dos per fugir.

Mentrestant, en Pere de la Màgica, quan ja no va sentir soroll, se’n va anar de puntetes cap a la cambra de la seva filla i va preguntar ben a poc a poc:

—Blancaflor?

—Mana, pare! —li va contestar l’escopinada, la qual, mentre no s’assequés, tenia el poder de parlar com si fos la noia.

—Ja dorms?

—No encara.

Quan va ser mitja nit, hi va tornar a poc a poc.

—Blancaflor?

Però com que l’escopinada s’havia assecat, no li va contestar res.

Ell va dir: —Ja dormen. Ara deixaré anar la viga.

Ho va fer. I després, pensant que ja eren ben aixafats se’n va anar a dormir. Però l’endemà al matí, en entrar a la cambra i trobar-se sense ells, es va enrabiar de seguida, va cridar un criat: —Agafa el cavall que corre com el pensament i segueix en Joan i la Blancaflor!

Com que aquest cavall corria més que el del vent, aviat els va assolir.

Quan en Joan va veure el criat, va dir tot espantat: —Ai, pobres de nosaltres! Que sí que ens maten!

—No t’espantis, home! —li va dir la Blancaflor— Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: —Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

—Aviat començarà la missa —va respondre el capellà.

—Us dic si hauríeu vist passar un noi i una noia!

—Ara mateix la començaré, ara mateix la començaré… ―anava dient el capellà. I no el va poder treure d’aquí.

Tot emocionat, el criat, se’n va tornar a explicar-ho a l’amo.

—Ai! Enze! —li va dir en Pere de la Màgica― Si eren ells! Ja cal que te’n tornis de seguida i que me’ls portis.

Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta i en Joan, en hortolà. El criat va preguntar a n’ell: —Hauríeu vist passar un noi i una noia que van a dalt d’un cavall que corre com el vent?

—Trieu eI que vulgueu —li va respondre l’hortolà— cols, bròquil, enciam, escarola… el que vulgueu.

—Jo us demano si heu vist passar un noi i una noia!

—El que us agradi més! Apa, trieu! —i no el podia treure d’aquí.

El criat es va amoïnar i se’n va tornar. Quan ho va explicar a en Pere de la Màgica, ell li va dir: —Ruc! Si eren ells!

Llavors va cridar un altre criat i li va dir: —Veiam si seràs més eixerit i me’ls portaràs!

El criat se’n va anar. Però quan va ésser a prop d’ells, la noia va tirar un ganivet a terra i va sortir un bosc ple de ganivets i punxes que esgarrinxaven tant que el criat no va poder passar.

Se’n va tornar a explicar-ho al seu amo, que tot enfadat va dir: —Doncs me n’hi vaig jo!

Quan en Joan el va veure a prop, diu: —Ai pobres de nosaltres! Ara sí que som morts!

—No t’espantis! Jo sé un punt més que el pare.

Llença a darrera seu un mirall, i surt la mar més espantosa que s’hagi vist. I és clar, en Pere de la Màgica no la va poder passar, però veient la seva filla a l’altre cantó, li va fer: —Ah, Blancaflor, Blancaflor! Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al seu poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu.

—No pot ser! No pot ser! —responia resolta la noia. I es girava cap al minyó: —Oi que no em deixaràs mai, Joan?

—No! —deia ell— Mai.

I corre que correràs, corre que correràs, varen arribar al poble.

Encara no va veure la seva mare, el noi, és clar! La va abraçar i… ja no es va recordar més de la Blancaflor.

Ella, tota trista, va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa, i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un. Ella va dir que sí, perquè un d’ells era en Joan, que hi anava sense conèixer-la (és clar!, no es recordava de res del passat!).

La primera nit, hi va anar un dels altres dos. Quan ja pujaven l’escala per anar-se’n al llit, la Blancaflor va dir: —Ai, me n’he d’anar a baix a tancar les portes, que me les he descuidades obertes.

—No cal que baixeu vós, ja hi aniré jo —va dir el xicot.

I prou va provar de tancar-les, però no va pas poder. Quan tenia l’una tancada, l’altra se li obria. Tancava aquesta, se li obria aquella. I així, tancant i obrint, va passar la nit. L’endemà, quan va eixir el sol, la noia es va llevar i el xicot va haver de marxar.

L’endemà, en ésser la nit, li va comparèixer un altre de la colla. Quan ja pujaven l’escala, la noia va fer: —Ai, m’he descuidat de regar les flors i se’m moriran. Me n’hi vaig corrents!

—No hi aneu, Blancaflor, ja hi aniré jo —va dir el minyó.

I va baixar cap al jardí i va començar a regar les flors, però no en podia pas sortir. Quan n’estava regant una, l’altra se li tornava seca i pansoia com si s’acabés de morir. s regava aquesta, i aquella era la que s’assecava. Així, regant, regant, va passar tota la nit. L’endemà, quan va eixir el sol, la noia es va llevar i el xicot va haver de marxar.

La tercera nit, va tocar a en Joan. A ell no li va passar res, ni va haver de tancar portes, ni va haver de regar les flors. Va dormir amb la Blancaflor, però no la va conèixer.

Al cap d’un temps, en Joan es va prometre amb una altra noia del poble, però quan ja era a punt de casar-s’hi, va caure malalt. Mal i més mal, mal i més mal. Va arribar que el metge va dir que no tenia cura.

Llavors, la Blancaflor es va presentar a la seva mare i li va demanar per a veure’l.

—Prou —va dir la dona— ja hi pots pujar, ça com lla, és mort!

Ella va pujar. Va demanar a tota la gent que hi havia a la cambra, que sortís, que ella es quedava sola amb el malalt.

Quan van haver sortit, se’n va anar cap al malalt amb un bastó i va començar a preguntar-li si es recordava d’un cop que va veure tres colometes banyant-se. Quan ell deia que no, ella, garrotada va! (però feia per manera de no tocar-lo a ell sinó al llit).

Li tornava a preguntar si es recordava de quan havia hagut de triar aquell gra. Quan ell li contesta: —No ella, garrotada ve! (però mirant de no fer-li cap mal).

Així li va anar preguntant tot el que li havia passat d’ençà que es coneixien, i de tot deia que no, fins que la Blancaflor li va demanar: —Et recordes de quan el meu pare em va cridar: —Ai, Blancaflor! Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al seu poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu.

En Joan va començar a obrir els ulls, tot estorat.

—I et recordes que quan vares arribar, vares abraçar la teva mare i mai més no has pensat en mi?

Llavors, sí que el xicot va caure a la raó.

—Si tu ets la meva dona! —deia cridant d’alegria. I es va voler aixecar de seguida dient que ja estava bo i que es volia casar amb la Blancaflor.

De seguida es varen casar i varen ésser feliços.

La Coloma

Setè entreteniment del segon dia

Per culpa d’un encanteri maligne que li va fer una vella, un jove príncep pateix moltes dificultats, que empitjoren encara més per la maledicció d’una ogressa. Finalment, a causa de la indústria de la filla de l’ogressa, supera tots els perills i es casen.

Quan el conte d’Antonella va arribar a la “z” [al final] va ser elogiada amb veu alta per ser encantador i bonic, així com un meravellós exemple per a una noia d’honor. La Ciulla, a qui li tocava continuar relatant, va parlar d’aquesta manera:

Qui neix príncep no s’ha de comportar com un canalla.[3] Un gran home no ha de donar mal exemple als que estan per sota seu, perquè és del cul gros que els petits aprenen a menjar palla.[4] Si no, no és estrany que els cels li enviïn desgràcies per tot arreu, com el que li va passar a un príncep que, per tenir un tàvec al cul,[5] va donar problemes a una pobra dona, per la qual cosa el príncep va estar a punt de perdre la vida d’una manera desastrosa.

Una vegada hi havia, a vuit milles als afores de Nàpols en direcció a l’Astroni, un bosc de figueres i àlbers on les fletxes del Sol colpejaven, però no hi podien penetrar. En aquest bosc hi havia una petita casa mig en ruïnes habitada per una vella, que estava tant descarregada de dents com carregada d’anys. I el gep de la qual era tan alt com la seva fortuna era baixa. Tenia mil arrugues a la cara però ni una sola a la bossa, i encara que el seu cap estava carregat de blanca plata no trobava ni mig cèntim per recuperar l’ànim, i sempre anava per barraques de la zona demanant alguna caritat per mantenir-se viva.

Avui, però, la gent dóna una grossa bossa de monedes a un espia cobdiciós, i no pas tres monedes miserables a un pobre necessitat, i així va treballar pidolant durant tota una temporada de batre, només aconseguint un bol de mongetes. En un moment en què hi havia tanta abundància en aquelles parts, que hi havia poques cases que no en tinguessin a matolls, però «Un calder vell sempre té bonys o forats», i «Déu envia les mosques al cavall més prim», i «Un arbre caigut rep de grat el cop de destral».

I quan la pobra vella va tornar amb les mongetes les va netejar, les va posar en una olla, va posar l’olla a l’ampit de la finestra i després va anar al bosc a buscar uns bastonets per  fer foc i cuinar-les. Però entre el moment en què va marxar i va tornar, Nardo Aniello,[6] el fill del rei, va passar per aquells llocs de camí a la cacera. En veure l’olla a l’ampit de la finestra va tenir ganes de fer un bon tret i va fer una aposta amb els seus criats a veure qui podia apuntar millor, colpejant al bell mig de l’olla amb una pedra. Així van començar a bombardejar aquella olla innocent i, després de tres o quatre llançaments, el príncep va fer-la caure i es va trencar a trossos.

Quan la vella va tornar ja havien marxat. Quan va trobar-se amb aquell cruel desastre va començar a plànyer, fent gestos terribles i xisclant una maledicció:

—Digueu-li al cabrit de Foggia, aquell que ha clavat les banyes en aquesta olla, que ja pot flexionar bé els muscles, fent-se el fatxenda! Aquest fill de mala bruixa ha cavat una tomba per a la seva pròpia carn; aquest desgraciat i brut pagès m’ha sembrat les mongetes a l’estació equivocada! Encara que no tingués ni una gota de compassió per la meva misèria, hauria d’haver tingut una mica de respecte pels seus propis interessos i no haver llençat per terra l’escut de casa seva. No fer que allò que es guarda al cap, acabi per sota els peus.[7] Però endavant! Prego al cel amb els genolls nus i amb tot el cor, que s’enamori de la filla d’una ogressa. Que l’ogressa el faci bullir i el cuini de la pitjor manera. I que la sogra l’assoti amb tanta violència que, malgrat ser encara viu, demani que el matin. I que, quan es vegi lligat per la bellesa de la filla i els encantaments de la mare, no pugui fer mai les maletes, i sempre, encara que xiscli com una granota, quedi sotmès als turments de la lletja harpia. I que ella li ordeni fer el que vulgui i li dispari el pa amb ballesta, perquè sospiri més d’uns quants cops pels fesols que ha llençat!

La maledicció de la vella va gaudir d’ales i de seguida va pujar al cel, de manera que, tot i que el proverbi diu: «Pots sembrar malediccions de dona al forat del teu cul» i «El pelatge d’un cavall maleït brilla com el sol»[8], tanmateix va colpejar al príncep just entre els ulls. I gairebé li va fer la pell, perquè abans de passar dues hores es va separar de la resta dels seus homes i es va perdre pel camí del bosc, on es va trobar amb una noia molt bonica que caminava recollint caragols i cantant, per divertir-se:

—Surt, surt, banyetes, o la mare te les trencarà! Les trencarà al patí i després parirà! Surt, surt, banyetes, o la mare te les trencarà![9]

Quan el príncep va veure davant seu aquesta taula plena dels atributs més preciosos de la Natura, aquest banc dels dipòsits més rics del cel i aquest arsenal de les forces més totpoderoses de l’Amor, no va saber què li havia passat. Els raigs dels seus ulls, passant per aquella cara rodona de cristall, fins a arribar al bell mig de l’esquer del seu cor, el van encendre fins a tal punt que es va convertir en un forn, que ja disparava com pedres els plànols que construïen la casa de les seves esperances.

Fildor [Filadoro][10], perquè així es deia la donzella, no va perdre el temps pelant nespres. El príncep, que era un tros d’homenàs, de seguida li va travessar el cor, de manera que cadascun d’ells va mirar-se als ulls demanant pietat. I encara que les seves llengües restessin en silenci, les seves mirades eren trompetes del pregoner de Vicaria, que feien públics els secrets de les seves ànimes. Tant l’un com l’altre portaven palplantats allà molt de temps, amb sorra a l’esòfag, sense poder esprémer una maleïda paraula. Finalment, el príncep, desobstruint el tub de la seva veu, li va dir d’aquesta manera:

— Quin prat ha florit aquesta flor de bellesa? De quin cel ha plogut aquesta rosada de gràcia? De quina mina prové aquest tresor de coses boniques? Oh, boscos feliços, oh boscos afortunats, habitats per aquesta magnificència, il·luminats per aquesta llum de les festes de l’amor! Oh boscos i boscos, on no es tallen mànecs per a les escombres, ni pals per a la forca, ni tapes per orinals, sinó portes per al temple de la bellesa, bigues per a la casa de les Gràcies, i fustes amb les quals fer les fletxes de l’Amor!

—Abaixa les mans, estimat cavaller —va respondre Fildor—, ets massa amable, perquè l’epitafi de lloança que m’has fet fa referència a les teves virtuts i no als meus mèrits. Sóc una dona que sap com prendre’s la seva pròpia mesura, i no necessito que altres em facin de governants. Però sigui el que sigui jo, bonica o lletja, fosca o clara, desfigurada o corpulenta, ràpida o mandrosa, un peix mero o una fada, una nina o un gripau inflat, estic completament a les teves ordres. Aquest bonic tros d’home m’ha penetrat pel cor fins a l’esquena i d’ara endavant m’entrego a tu com una esclava; ara i per sempre.[11]

Aquestes no eren paraules, sinó el so d’una trompeta que cridava al príncep amb un «El sopar està llest!» a la taula de les delícies amoroses. Així és, eren paraules que el van despertar amb un «Tots als vostres cavalls!» cap a la batalla de l’Amor. I veient-se tocat pel dit de la tendresa, prengué la mà sencera i besà l’ham d’ivori que li havia pescat el cor. En aquesta cerimònia principesca, Fildor posava la cara d’una marquesa. De fet, posava una cara com la paleta d’un pintor, on es podia veure una barreja del plomís de la vergonya, el ceruli de la por, el verdigrís de l’esperança i el cinabri del desig.

Però just quan Nardo Aniello tenia la intenció de continuar d’aquesta manera, les seves paraules van ser escapçades, ja que en aquesta miserable vida no hi ha vi de satisfacció sense les restes de la decepció, ni ric brou de felicitat sense l’escuma de la desgràcia. Perquè, en el millor moment, va aparèixer de sobte la mare de Fildor, una ogressa tan lletja que la natura l’havia fet de model per a tota monstruositat. Els seus cabells eren com una escombra feta de branques seques, però no per netejar la pols i les teranyines de les cases, sinó per ennegrir i fumar els cors; el seu front era de pedra genovesa, per tal d’esmolar el ganivet de la por que esquinça els pits; els seus ulls eren cometes que avisaven de cames tremoloses, cors plens de cucs, la diarrea de l’ànima i l’evacuació dels intestins. Perquè portava terror a la cara, por a la mirada, tro en els seus passos i disenteria en les seves paraules. La seva boca tenia banyes com un senglar i era grossa com un peix escorpí, torta com els que pateixen de convulsions i bavosa com la d’una mula. En resum, de cap a peus veia un destil·lat de lletjor i un hospital de deformitats, de manera que si el príncep no va exhalar el darrer alè amb aquella visió, segurament devia portar una història de Marco i Fiorella[12] cosida al gipó .

L’ogressa va agafar pel gipó a en Nardo Aniello i li va dir:

—Alça les mans! Policia! Fes d’ocell, ocellet, ocellet, màniga de ferro!

—Sigueu els meus testimonis! —va respondre el príncep— Retira’t, bèstia!

I va estar a punt de posar la mà a l’espasa, que era una vella lloba. Però en lloc d’atacar, va acabar com una ovella que acaba de veure un llop: no podia ni moure’s ni fer un piu, de por que tenia. En aquest estat patètic va ser arrossegat com un ase per les regnes fins a casa de l’ogressa, on, tan bon punt van arribar, ella li va dir:

—Cuida’t de treballar com un gos, si no vols morir com un porc. Per a la teva primera feina, assegura’t que el jardí que hi ha aquí fora[13] estigui llaurat i sembrat al final del dia. I tingues en compte que si torno aquesta nit i no trobo la feina feta, et devoraré a l’instant!

I després de dir-li a la seva filla que s’ocupés de la casa, se’n va anar a fer una visita de cortesia a les altres ogresses del bosc.

En veure’s reduït a aquesta situació horrible, el pit de Nardo Aniello va començar a inundar-se de llàgrimes, i va maleir la mala fortuna que l’havia arrossegat fins a aquest traïdor paisatge. Fildor, en canvi, el va consolar i li va dir que calia mantenir l’ànim, perquè ella donaria la seva pròpia sang per ajudar-lo. I que no digués que el destí era dolent per haver-lo portat a aquella casa, on era tan apassionadament estimat per ella. Fent-ho així estava mostrant molt poca correspondència pel seu amor, en estar tan desesperat pel que li havia passat. A la qual cosa el príncep va respondre:

—No m’importa que hagi baixat del cavall i m’hagi trobat que era un burro, ni que hagi canviat un palau de reis per aquest forat, taules sumptuoses per una crosta de pa, una cort de criats per treballs impossibles, un ceptre per una aixada, uns exèrcits aterridors al meu servei, per ser aterrit per una lletja mofeta. Considero totes les meves desgràcies com a una benaurança. Perquè sóc aquí i puc mirar-te amb aquests ulls. Però el que em travessa el cor és que he de fer servir l’aixada i escopir-me a les mans cent vegades, mentre que abans no em dignava escopir a l’olla. I encara pitjor, tinc tantes coses a fer que amb un dia sencer amb un parell de bous no n’hi hauria prou, i si aquesta nit no acabo la bruta feina, la teva mare m’engolirà. I jo no patiré tant per haver-me d’allunyar d’aquest miserable cos, com patiré per haver-me de separar de la teva bella persona!

Mentre deia això sanglotava pel porró i plorava per les balances. Però Fildor, eixugant-li els ulls, va dir:

—No creguis, estimat del meu cor, que hauràs de treballar en cap jardí, que no sigui el jardí de l’Amor; ni has de témer que la meva mare et toqui un pèl del cos. No cal dubtar, amor meu, perquè tens a Fildor al teu servei: per si no ho saps, sóc una encantada! Meva és la màgia i el seu art, puc fer tremolar l’aigua i que el sol es torni fosc. La terra serà llaurada i sembrada sense que hagis d’aixecar un dit.

Quan Nardo Aniello va sentir això, va dir:

— Si ets una fada, com dius, oh la més bella del món, per què no marxem d’aquest indret i et tindré com una reina a la casa del meu pare.

I Fildor va respondre:

—Hi ha una malaurada conjunció d’estrelles que fa d’obstacle al nostre destí, però la influència passarà aviat i aleshores serem feliços!

El dia va passar amb aquestes i altres mil paraules dolces. I quan l’ogressa va tornar a casa, després de fer visita a les seves amigues, va cridar a la filla des del camí, dient-li:

—Fildor! Deixa’t anar els cabells!

Perquè que la casa no té escales i sempre grimpava pels llargs cabells de la seva filla. Quan Fildor va sentir la veuassa de la mare es va desfer els cabells i els va treure per la finestra, fent una escala d’or per al cor de ferro de la temible sogra. Després de grimpar, l’ogressa va córrer cap al jardí, i en veure’l gairebé va sortir-se de la roba per la sorpresa, ja que li semblava impossible que un jove delicat i feble com aquell hagués pogut fer el treball d’un sofert gossot.

Però tan aviat com el Sol havia sortit l’endemà al dematí, per assecar-se després de submergir-se en el gran i meravellós riu de l’Índia, l’ogressa va tornar a sortir a fer uns encàrrecs casolans. Ordenà a en Nardo Aniello que al vespre havia de tenir partides sis piles enormes de troncs que tenien en un més enorme estable, en quatre trossos cadascun dels troncs. O si no li trauria els greixos com a un porc i el trinxaria, fent-ne d’ell carn condimentada per a l’àpat d’aquell vespre.

Quan el pobre príncep va sentir el decret va estar a punt de morir d’agonia. I Fildor, veient-lo pàl·lid i apagat, li va dir:

—Quin caga pantalons que estàs fet!

—Què, et sembla res —va respondre Nardo Aniello— haver de partir sis munts de troncs, en quatre trossos cadascun, d’aquí a aquest vespre? Ai, abans que això passi, jo mateix em partiré, perquè hi pugui cabre al ventre d’aquesta ogressa esgarrifosa!

—No et preocupis —va respondre Fildor—, que trobarà tots els troncs ben partits. I no hauràs de fer ni una mica d’esforç. Però mentrestant fes-te una mica més home, més agradable. I no facis malbé la meva ànima amb tanta queixa!

Quan el Sol va tancar la botiga dels seus raigs perquè no haver de vendre llum a les ombres, la sogra va tornar. I després de demanar que baixessin l’escala d’or de sempre, va pujar. I quan es va trobar la fusta tallada, neta i ben maca, va començar a sospitar que la seva filla l’hi havia fet escac i mat. I al tercer dia, per a la tercera prova, li va dir a en Nardo Aniello que netegés una cisterna pudenta que contenia mil barrils d’aigües brutes, perquè la volia omplir de nou. S’havia d’assegurar que estigués ben neta i polida al vespre o, si no, en faria d’ell escabetx o guisat.

Quan la sogra se n’havia anat, Nardo Aniello va tornar a gemegar i Fildor, veient que els dolors de part eren cada cop més freqüents i que la mare era malvada, per voler carregar el seu pobre home amb tants problemes i penúries, li va dir:

—Tranquil. La conjunció d’estrelles, que havia mantingut el meu art segrestat, ja ha passat. I direm “adeu-siau” a aquesta casa abans que el Sol digui “passi-ho bé”. Al capvespre, la meva mare trobarà aquest lloc desert i tinc la intenció d’anar amb tu, viva o morta!

Quan va saber aquesta notícia, el príncep va bullir a foc lent, malgrat que havia estat a punt de grallar. I abraçat a Fildor, va dir:

—Tu ets el vent del nord d’aquesta barca turmentada, ànima meva; ets el baluard de les meves esperances!

Era gairebé el capvespre i Fildor va fer, amb la seva màgia, un forat al jardí, on hi havia un gran túnel. I van marxar en direcció a Nàpols. Però tan bon punt van arribar a la cova de Pozzuoli, que Nardo Aniello li va dir a Fildor:

—Estimada, no és una bona idea que vinguis a palau a peu i et vegin vestida així. Espereu en aquesta fonda i tornaré de seguida amb cavalls, carruatges, criats, roba i altres coses bones!

I així, mentre Fildor es quedà esperant, es va dirigir a la ciutat.

Mentrestant, l’ogressa va tornar a casa de fer els seus encàrrecs, i quan Fildor no va respondre a les crides de sempre, va desconfiar i va córrer cap al bosc, on va tallar un llarg pal que va recolzar a la finestra i, enfilant-se com un gat, entrà a la casa. Va mirar per tot arreu, dins i fora, dalt i baix, i quan no va trobar a ningú es va adonar del forat. Després de veure’l no es deixà un sol floc de cabell al cap, maleint la filla i el príncep, i pregant al cel que al primer petó que rebés l’amant de la seva filla, s’oblidés d’ella.

Però deixem la sogra amb els seus paternòsters salvatges i tornem al príncep. Després d’arribar al palau, on suposaven que havia mort, tota la casa va quedar en un estat d’enrenou, amb tothom corrent a veure’l i dient esverats:

—Ja era hora que tornessis! Sa i estalvi!

I mil paraules amoroses més. Va pujar a la seva cambra i es va trobar amb la seva mare a mig camí. Ella el va abraçar i li va fer un petó, dient:

—Fill meu, joia meva, oh, per què has estat tant de temps lluny, fent-nos patir a tots?

El príncep no sabia què respondre, i hauria explicat les seves desventures, però tan bon punt la mare l’havia besat amb llavis de rosella, per culpa de la maledicció de l’ogressa, tot el que li havia passat li va deixar la memòria. Llavors la reina va continuar dient que, per treure-li del cap l’afició de la caça, que li feia consumir la vida al bosc, tenia la intenció de casar-lo. I el príncep va respondre:

—Quan vulgueu! Aquí sóc, a punt i esperant per fer tot el que desitgi la meva senyora mare!

—Així actuen els nens benaurats —va respondre la reina. I així van acordar que en quatre dies portarien la núvia a casa; era una dama de gran noblesa, que havia vingut a aquella ciutat des de les parts de Flandes.

I per això van ordenar grans festes i banquets. Però, mentrestant, Fildor va veure que el seu marit estava trigant massa, i li van començar a brunzir les orelles —no sé com— amb la notícia de les festes de què parlava tothom. I un vespre, després d’assegurar-se que l’hostaler anava a dormir, li va robar la roba i hi va deixar la seva. Així, disfressada d’home, se’n va anar a la cort del rei per treballar amb els cuiners, que necessitaven ajuda per tot el que havien de fer. L’agafaren com a ajudant de cuina.

Va arribar el matí de l’esdeveniment quan, al taulell del cel, el Sol va mostrar els seus privilegis, concedits per la Natura. Segellat per la llum, va vendre secrets per esmolar els ulls. I la núvia va arribar al so dels trombons i les cornetes. La taula estava parada i tothom assegut, i el menjar va començar a sortir, espès i ràpid.

Els criats van treure finalment un gran pastís, que Fildor havia fet amb les seves pròpies mans, i en tallar-lo de dins va sortir una coloma tan bonica que els convidats van oblidar-se de menjar, mirant amb meravella aquella cosa preciosa. I amb la veu més trista del món, la coloma va dir al príncep:

—Has menjat cervell de gat,[14] oh príncep, que t’ha fet oblidar la paraula i l’afecte que senties per Fildor? Així has deixat anar de la memòria els serveis que has rebut, oh ingrat? És així com retribueixes els favors que et vaig fer, oh maleït? T’he donat la vida i tota jo. I l’amor que t’he mostrat? Li has dit que se’n torni i se’n vagi d’aquí, li has dit que rosegui un os fins que no hi hagi rostit! Has pagat les meves paraules amb malifetes, els favors amb ingratitud i els teus deutes amb l’oblit! Ja ho tens, pobre de mi, m’imaginava que faria pizza amb tu segons les regles de Donatus,[15] i ara em trobo jugant a tallar un pastís; creia que faria “tancar les files” amb tu, i ara estic cridant: “Escapa, escapa!”[16] Vaig pensar que seria capaç de trencar els gots[17] amb tu, i ara he trencat l’orinal! Endavant, no t’importa, cara de mort, perquè si les malediccions sinceres que aquesta ànima miserable t’envia arriben al seu objectiu, t’adonaràs de quant costa enganyar una nena, enganyar una senyoreta i enganyar una innocent fent-li joc brut, portant-la a la porta del darrere mentre et portava a la del davant, posant-la sota el teu cul mentre et duia al seu cap, i mentre et donava la seva completa servitud, mantenint-la on els ènemes. Estem servits! Però si el cel no s’ha posat la bena als ulls i si els déus no s’han tapat les orelles, veuran el mal que m’has fet i, quan menys t’ho esperis, tindràs la festa i la seva vigília, trons i llamps, febre i diarrea! Però ja he dit prou. Tingues cura de menjar bé; diverteix-te com vulguis; rebolca’t i triomfa amb la nova núvia. I la pobra Fildor, mentre fila els seus fils de dolor, trencarà el fil de la seva vida i deixarà el camp obert perquè gaudeixis de la teva nova dona.[18]

Dites aquestes paraules, va sortir volant per la finestra i el vent la va portar.

Quan el príncep va sentir aquest murmuri diví es va quedar allà, rígid com un tauler, una bona estona. Finalment, va preguntar d’on havia sortit el pastís, i quan va saber per part del majordom que l’havia fet un noi de cuina llogat per a l’ocasió, va fer portar el xicot davant d’ell. Quan va arribar, es va llançar als peus de Nardo Aniello i, plorant un raig de llàgrimes, no va poder dir més que:

—Què t’he fet, gos brut?

Per la meravella de la bellesa de Fildor i la força del seu encanteri, el príncep va començar a recordar les obligacions que havia estipulat en el tribunal de l’Amor, i de seguida la va fer aixecar. I li va dir a la mare el gran deute que tenia amb la bella jove, de tot el que havia fet per ell i de la promesa que li havia fet, que havia de complir.

La seva mare, que no tenia més plaer en el món que el seu fill, li va dir:

—Fes el que vulguis, sempre que respectis l’honor i el desig d’aquesta senyoreta que has pres per dona!

—No us molesteu, —va respondre l’avortada núvia—, perquè si realment voleu saber la veritat, no volia quedar-me en aquesta terra, però com que el cel m’ha tractat bé, amb el teu amable permís m’agradaria tornar al meu Flandes. Que allà hi puc trobar els avis que van fer les ulleres que s’utilitzen a Nàpols, on, quan vaig pensar que encendria el llum, gairebé s’apaga el fanal de la meva vida!

Amb molta alegria el príncep li va oferir un carruatge i criats.

I després Fildor es va vestir de princesa i es van netejar les taules, van entrar els músics i va començar el ball i va durar fins al vespre. Però aleshores, quan la Terra va quedar coberta de dol per als ritus funeraris de les torxes del Sol, a les escales es va sentir de sobte un fort repicat de campanes, i el príncep va dir a la seva mare:

—Aquesta ha de ser una mascarada de bona mena, per honrar l’alegria que sento. Per la meva paraula, que els senyors napolitans som certament refinats, i quan hem de malbaratar, malbaratem el cru i el cuit.

Mentre feia aquest judici, al mig de la sala va aparèixer una màscara horrible, no més alta que tres pals, però més ampla que un barril. Quan va ser davant el príncep, va dir:

—Has de saber, Nardo Aniello, que els teus acudits i malifetes han estat la causa de totes les desgràcies que has trobat. Sóc l’ombra d’aquella vella, a qui vas trencar l’olla, després vaig morir de fam. Jo et vaig fer víctima dels turments de l’esgarrifosa ogressa, les meves pregàries van ser satisfetes. Però gràcies al poder d’aquesta encantadora fada has pogut escapar. Llavors vas rebre una altra maledicció de l’ogressa: que al primer petó que et donessin t’oblidaries de Fildor. La teva mare t’ha fet un petó i Fildor va desaparèixer, però pel seu art ara la trobes al teu costat. Més ara t’he de fer una altra maledicció, en record del greu mal que m’has fet! Les mongetes que vas llençar sempre apareixeran davant teu, que es faci realitat el refrany: “Qui sembra mongetes germina banyes!”[19] Dit això, va esvanir-se, sense deixar ni un fil de fum.

La fada, que va veure que el príncep havia empal·lidit amb aquestes paraules, el va animar dient:

—No tinguis por, marit meu. Calla i escolta, si és un encanteri, que no valgui per res. Et trauré de la foguera!’

Dit això, acabades les festes se’n van anar al llit. I per autentificar el contracte de la seva lleialtat acabada de prometre, el príncep va fer signar-lo a dos testimonis. I les penúries del passat van fer més saborosos els plaers presents. Pot ser vist en el gresol de tot el que passa al món, que el qui ensopega i no cau avança en el seu camí.

Notes

[1] Llorens, Sara, Rondallari de Pineda, edició de Josefina Roma, Farell, 2006, p.143-148

[2] Basile, Giambattista, The Tale of Tales or the Entertainment of the Little Ones, edició de Nancy L. Canepa, Wayne’s State University Press, 2007, p.184-194

[3] Aquesta frase resumeix tot el conte, és la seva base moral.

[4] Frase feta napolitana. Significa que les classes baixes aprenen dels costums de les classes altes.

[5] Frase feta, vol dir que es feia el fatxenda, sense saber estar-se quiet. Era un cul inquiet.

[6] El nom és un joc de paraules irònic, pot ser un diminutiu de Bernardo, però també pot significar més o menys «Xai valent» i, també, pot fer referència a una flor o a un penis.

[7] Frase feta: que allò que està a dalt, la seva noblesa, acabi tirat per terra per causa de les seves malifetes.

[8] Les dues frases fetes indiquen que una maledicció no serveix per a res, és una superstició inútil, però en aquest cas funciona perfectament.

[9] Cançó tradicional per anar a collir caragols, s’ha trobat en diversos països d’Europa.

[10] És un joc lingüístic, amb “fil-d’or” pels seus cabells i “filadora”, fent referència a la seva condició de fada, aquells esperits tutelars que teixeixen el destí, com la fada de Lanval, les encantades de l’Evangeli de les Filoses, les Parques o les Nornes.

[11] Aquest diàleg de Fildor és una referència culta de Basile. Remet a aquells contes on el cavaller es troba amb la fada màgica, que és el geni tutelar que forma part de l’ànima del cavaller i està vinculat al seu destí, per això està al seu servei, per això no pot morir i per això l’acompanya de la mort al renaixement. Ho podem veure, entre molts altres exemples, en els poemes de Maria de França com el Lanval. O en diversos relats de la Matèria de Bretanya. De fet, hi ha un moment on Aniello anomena a Fildor “ànima meva”. Aquí Basile, però, subverteix el motiu i en fa una paròdia, fent referència a la tradició cortesana medieval i rient-se d’ella.

[12] Era una història d’amor medieval molt popular a l’època, equivalent a una mena de Tristany i Isolda, que esdevingué símbol de la victòria de l’amor.

[13] Fa referència a un pati interior, típic de les cases napolitanes. Probablement és un joc metalingüístic, perquè aquests jardins era on s’explicaven els contes, durant l’època de l’estiu i la primavera, en els vespres quan feia bon temps. Alhora que els cortesans expliquen els contes del Pentameró a la trista princesa, els cortesans reals expliquen els contes de Basile a la seva audiència, en un espai similar.

[14] D’acord amb la tradició popular europea, també a Catalunya, es creia que menjar cervell de gat feia embogir, perdre la memòria o patir altres desgràcies.

[15] Referència a De la tragèdia i la comèdia, tractat aristotèlic del gramàtic i filòsof italià Aelius Donatus (segle IV dC), on va parlar de com s’havia d’estructurar una obra dramàtica d’ambdós gèneres.

[16] En lloc d’entrar en batalla, “tancar les files”, ha hagut d’escapar.

[17] Segons la tradició grega i napolitana, trencar la vaixella abans del matrimoni.

[18] Aquest diàleg hiperbòlic segueix les convencions del teatre barroc, on en el clímax del tercer acte hi ha un monòleg últim que articula l’explosió final del drama o la comèdia.

[19] L’està maleint amb la futura infidelitat de Fildor, que serà continuada.