Les roques són l’element més oblidat del folklore, però antigament gaudien d’un paper cabdal en tota mena de contes de la narrativa oral i tradicions populars. A l’època contemporània, caracteritzada per la fugacitat, és molt difícil entendre el temps de la pedra, el cor lent i greu de la terra. Tanmateix, apareixen de manera abundant en llegendes com a entitats amb caràcter propi, esdevenint l’última transformació del condemnat, convertides en amulet —com la pedra de llamp—, com a transmissores de fertilitat —les pedres de gall o rossoladores— o poders màgics, com a receptacles d’espases ancestrals o com a ofrena a les ànimes que han traspassat recentment. Aquí reivindicarem el paper que els hi correspon en la memòria col·lectiva dels pobles.